24.06.2018 - 22:00
Per a Svetlana Aleksiévitx.
He llegit molt, he oblidat molt.
M’he rentat la cara i els pensaments amb aigua de roses serenada per les forces magnètiques (‘electromagnètiques’, seria més exacte) de la nit de sant Joan.
Així com vius, així llegeixes.
Duc dins la pell de les sensacions tot de fets contradictoris: el gust de la festa antiga i el dolor del món pròxim ple d’injustícies que fan un maler i no es veuen, que fan lluitera sempre seguit.
No basten els ulls per llegir.
Com que la lectura és l’acte més individual que existeix, fins i tot més que l’acte sexual, es converteix en un perill horrible per a les inquisicions reals i virtuals que ens vigilen i ens dominen.
Les presons en són plenes, aquí i fora d’aquí, d’humans que els han tancat només per les seves idees, per les seves escriptures, per les seves veus.
Tots els noms i llinatges em són ben presents.
Ens volen controlats, estereotipats, normalitzats, vigilats, canalitzats, prohibits; ens volen illetrats dins la correntia mortal d’uns tsunamis que duen a la confusió generalitzada, a la publicació de tones de fems psicòtics, pol·lucionadors, neuròtics, emmalaltidors.
Ens volen sistematitzats sota l’empremta dels poders mentre recitam el catecisme dels no valors consumistes i buits.
No ens poden veure insubmisos a la comprensió i a l’acceptació dels codis, els missatges i els arguments dels poderosos.
No suporten ni un instant la força poètica, dissolvent, irònica, al·lusiva, paròdica, corrosiva, sarcàstica, dels llenguatges que juguen amb els sentits, amb el sentit.
Volen eliminar qualsevol dicció singular.
No poden entendre com Rimbaud inventava els color de les vocals i les naixences latents.
No poden suportar que la lectura posi en funcionament el cos sencer més fondo.
No poden veure que la lectura és una veu alimentària, fins i tot silenciosa.
Cal embarcar-se en el vaixell dels mots i fer viatges per les cultures, per les ciutats, pels països, pels temps i per totes les èpoques i les edats.
Cal saber que podem eixamplar el nostre espai mental endinsant-nos en la vida i les aventures d’uns mots que dibuixen el caràcter dels pobles i ens fan endevinar essers i llocs desconeguts dels quals conservàvem boirosos records.
Els mots ens fan perdre la consciència de la vida ordinària i ens introdueixen en un recolliment íntim, antídot del ramat, per donar-nos les claus per poder entrar dins universos que eixamplen l’extensió dels nostres òrgans sentidors, sabedors.
Nietzsche deia que equivocar-se en el tempo d’una frase és equivocar-se sobre el seu sentit.
Per això cal anar vius i llegir amb els mil i un sentits de l’esperit.
L’ull, l’orella, la respiració, els reflexos, el sentir caçat al vol, l’atenció esmoladíssima: no cal perdre calada en la lectura.
Moral postsantjoanera amb sabors de romaní i d’agapant, d’alfabeguera i de camomil·la, de roses, d’un aire de roses carnals: cal saber llegir, cal saber escoltar, cal saber parlar, cal saber viure.
Vius i ungles!
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
