13.05.2018 - 22:00
Per oposar-me al truller violent del món que m’ataca de pertot.
Per poder descriure amb exactesa els pànics contemporanis.
Per descobrir claus que em donin accés al món.
Per fugir d’una confusió de llenguatges que m’estormien amb un zumzeig monòton.
Per trobar una fertilitat de l’esperit que em permeti pensar i sentir, pensar-me i sentir-me.
Ahir em vaig topar per sorpresa, mentre caminava per fora vila, un roser groc en flor, i el vaig comprendre entre els ulls banyats.
Les roses no tenen mirada, no tenen llàgrimes, no tenen veu.
Però s’acorden amb la terra, amb les pedres, amb els núvols i em donen un cant silenciós (la música callada de Joan de la Creu), una condició feliç de l’existència, un retorn al més íntim.
Les roses s’ofereixen, em sorprenen, emanen aires invisibles que rep com l’expressió precària d’un pensament del qual el món material clausura i vetla el secret.
A prop, s’aixecava una fumera lluminosa i l’olor de la llenya en flames.
Com si les paraules es convertissin en un passatge alegre, en un pla vivíssim on alguna cosa es mou, alguna cosa es diu i tot apareix en ordre: un esqueix d’una bellesa fulminant segueix la corba del paisatge, d’un cos, d’una cara i després fuig; és impalpable i profund com la pronúncia d’un vers.
Amb aquesta troballa d’allò que no cercaves s’entreteixeixen el visible i l’invisible, les ones de la natura, la respiració dels animals, el contacte amb els essers humans, vius o morts, i les seves paraules extremes, noves o antigues, i una certa tristesa mesclada amb alguna cosa que està a punt de dir-se, la imminència d’una revelació que no arriba.
El refilar sec d’un teulader produeix una sonora animació del paisatge que s’acorda a la vida.
L’oblit de la claredat m’obsessiona.
Cal crear, amb aquesta escriptura en veu baixa i enredada de fred, un camí, fressar un camí, inventar un camí.
El camí més precís, més net, la persistència d’una possibilitat dins l’impossible, que sigui entre tanta de confusió i opacitat com el naixement d’una espècie inèdita d’esperança.
Les llums d’un renaixement.
Escric amb veu baixa i tremolosa per cercar les trames i els ordits d’aquest esperit de complexitat que requereix a les totes el nostre temps.
A partir de la feblesa, del dubte, de la misèria i també del menyspreu per tot allò mambelletejat a voler, cerc les emocions del pensament.
Sedàs foc i cendra.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
