06.05.2018 - 22:00
Som dins l’ascensió lenta i fatal del bosc de la nit que em crema per dedins sense espires ni flama.
Mir quasi de reüll com s’omplen d’ombra els pètals d’una rosa que he collit amb excés (i que he pagat amb sang).
Les oronelles fan la dansa de rigor de sobrevols i frec d’ales per aconseguir el sopar primaveral.
Pens en el vers ‘esperando la mano de nieve‘ de Bécquer i calfredej.
Em pos la gravació del crit de l’enganyapastors una vegada darrera l’altra d’una forma civilitzadament obsessiva.
Una veu em diu que duc l’ham buit, ni esca ni peix, amb un rumor silenciós com el xiuxiueig sense pes de milers d’eixams desarmats.
Tota l’espessor del temps d’una vida se’m presenta dins el joc d’un mar de fosques que em tapa sense témer-me’n.
Sé que aquesta vida amb tot els seus esqueixos i negrors, alegries i abismes, amb el temps feixuc a damunt, serà salvada i esdevindrà present d’una manera que ni tan sols puc entreveure.
Escolt el mestre: Cal escollir el més complex, el més improbable, el menys reduïble a fórmules.
Allò que escric ha d’expressar aquest nucli de foscor tenaç que és el meu esser mateix, la meva substància moral i poètica.
Donar allò que no tenc.
Contar allò que no sé.
Fer la cucavela que no vegi ningú.
I expressar la reconeixença i la joia que sent quan la comunicació de bon de veres compareix a través de l’entreteixit o els escapolons, tant se val, d’allò que hem escrit.
Allò que diu que hi ha alguna cosa a fer, aquí, a la vida, en l’infinit de la vida més comuna.
Pens en Morandi, que agafava coses modestes, ben humils i casolanes i les acostava perquè estiguessin juntes però no confoses. Les componia, les hi creava un lloc, amb la claror i el sentit d’una operació personal en què hi havia també alguna energia atzarosa, però on la tendresa i la confiança eren els fonaments d’una tranquil·litat casolana benèfica.
L’atenció i la perseverança que mostra la pintura morandiana són qualitats que l’escriptor i el lector haurien d’aplicar-se en tinta, com qui diu en cervell, o en cos i ànima.
Arreu hi ha claus que obren espais profunds.
Arreu hi ha tremolors breus que alcen estols desconeguts.
Arreu hi ha cucs de terra ascètics que fan lliçons de saviesa.
Arreu hi ha records amb eclipsis que ens diuen fluixet un dol inacabat i inacabable.
Arreu hi ha cels de nit, com ara, que em donen les aventures lleugeres de l’esperit.
Arreu hi ha despreniments de donacions per salvar un món amenaçat d’anorreament.
Torn posar la gravació del crit de l’enganyapastors (tocs de fusta amb les cordes vocals i, després, el cant harmònic: la gargamella fa un rodet rodador de sons, una rodella viva).
S’ha obert el diàleg amb totes les sonoritats que m’envolten.
El cos sonor inexacte.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
