08.04.2018 - 22:00
El primer gest és allunyar-se, concentrar-se, esdevenir interiorment allò que es vol dir.
Com puc interrompre el renouer i el furor de la història? Com puc aturar el bla-bla-blà i l’agitació marejadora de l’actualitat que em vol fer creure que és història?
Com me’n puc desfer, dels fake news, de les postveritats, de les mentides, dels drames, dels càlculs, de les violències?
Els accidents de la llum d’aquesta primavera tintada d’ulls meristemàtics creixents em provoquen un spleen fred que no és de malenconia ni d’angoixa.
Em pugen ganes de fer un tractat d’absències que faci coincidir noms i formes. Cerc les evidències superiors.
Tenc pors momentànies, capricis sense raó, trebolins instintius, audàcies sense causa.
Encalç la deliciosa finesa dels sentiments.
Vaig darrere les flors i els ocells. Les flors són ocells aturats, els ocells són flors que volen.
Imagín els governants que voldrien fer de la política una dependència de la poesia. Filòsofs del quotidià, afavoridors de la llibertat, l’enginy i la imaginació del poble, catalitzadors dels alens vitals.
Perseguits, jutjats, empresonats, exiliats…
Què en pensa aquest núvol tan fosc que cobricela el meu passeig?
A poc a poc cull una flor i una altra, i en faig un ram. Aquestes flors persisteixen perquè són signes fràgils, caducs i furtius. L’instant lluent dura, el temps alienat s’esborra.
Margalides grogues i blanques, un parell de caps de moro violetes, espigues de blat verdes, espasetes liles, caps-blaus humils, lleteres sumptuoses, un niguleu de gessamí, cinc espàrecs: m’enfons dins l’impensable.
Totes les flors són com la rosa d’Angelus Silesius, ‘sense perquè’.
Els arbres, les plomes i les muntanyes canvien les seves formes, el diàleg esdevé d’una manera invisible, tota separació és conjurada.
Tot té la mateixa simplicitat, la mateixa evidència, amb el gest ple de força d’una cal·ligrafia exquisida es pot desvetllar la secreta polifonia del real.
Les pruneres han florit de cop en un horabaixa.
Sé que la tradició autèntica conté en si mateixa totes les modernitats possibles.
Llegesc Shitao: ‘Només l’ocell coneix el cor de la primavera’.
Visc en el soliloqui: no hi ha res a dir.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
