04.03.2018 - 22:00
|
Actualització: 04.03.2018 - 22:27
Ador les finestres.
Darrere aquesta finestra on escric es veu la mar gran, la mar antiga.
He de tenir tancat perquè em passaria tot el temps comptant ones i colors.
I núvols.
Badocant.
Em moc per les finestres del pensament.
Cerc les claraboies del somni.
Faig feina dins l’art de l’imponderable: en la paraula que es dissipa en el silenci segons el progrés de la seva posada en circulació.
Visc dins l’emoció de la línia que vindrà.
Voldria fer concerts de silenci.
Voldria escriure amb fils de setí que són bons conductors de la llum i que podrien fer que creàs una manera nova en què els mots correguessin i espirajassin.
Mostrar al lector que he esborrat alguna cosa, en lloc de posar-la, com veure l’ombra clara que va deixar un quadre en un mur nu: fer feina amb subtraccions enriquidores enlloc d’addicions.
Les rutes que no em prometen el camí de la seva destinació són les rutes estimades.
Fuig de la vanitat de l’anècdota, cerc el suspens de la narració: la fireria del moviment verbal, les noces silencioses del mot i del temps, la paraula difuminada, reflectida, difractada, absorbida, reverberada, descomposta, metamorfosada, polaritzada, interferida, calcada, desfeta.
El món, per l’escriptor, és la frase en tots els seus estats.
La frase és l’únic actor i, alhora, el sol director d’escena. L’escriptor és el picafraser, el manobre.
Escolt per trentena vegada la Fantasia en C menor K 475 de Wolfgang Amadeus Mozart interpretada per Friedrich Gulda. La música en aquests temps de mal és el meu antídot contra el dolor.
I em fa una porada veure que Mozart significa tan poca cosa per a molta de gent. I em fa una porada comprovar el domini de la usura, del càlcul, del profit econòmic, del mercat financer. I em fa una porada veure la immensitat de persones que no sap llegir encara que es passin el dia davant l’ordinador. I em fa una porada quan em tem que hi ha tanta de gent que no pensa i es deixa dur com un ramat a l’escorxador. I em fa una porada adonar-me que la sensació desapareix dels cossos humans expropiats d’ells mateixos. I em fa una porada el creixement exponencial de la ignorància, que engendra violència. I em fa una porada haver de lluitar sempre seguit per les evidències i sofrir penes judicials per defensar-les.
En un temps en què la indecència es fica pertot, dic a les clares que les qualitats més necessàries que mai són l’amor, l’amistat, la rialla, la curiositat, el coratge, la integritat, aquell ‘passar gust i fer passar gust’ dels mestres clàssics que podria ser la xifra de tota una vida.
Fer del món un paradís, és la frase més transparent i lleugera que avui sé escriure.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
