04.11.2018 - 21:50
Ho he llegit en les veus vives dels meus mestres filòsofs: no sabem qui som ni d’on venim; estam confrontats amb un món real sovint injust i amarg; cada sensació és fugaç i vivim abocats a la vellesa i la mort. Després de constatar això podem caure en l’abisme fondo de la depressió o, al contrari, alegrar-nos de cada instant que passa. La diferència entre l’humà depressiu i el joiós, sembla que la trobam en les ganes de viure, en una paraula, en el desig.
Som desig.
El millor dels mons no és un món en què s’obté allò que es desitja, sinó un món en què es desitja alguna cosa.
Som desig.
Cantaré el sentir en una societat de cada vegada més anestesiada, més robotitzada, més judicialitzada, més repressiva, més cervellclosa, més empresonadora, més insensible.
Per què el camí de les coses pròximes ha estat sempre pels humans el camí més llarg i més difícil?
Cantaré sentir el plaer de sentir.
Sentir el gust de ser viu.
Sentir el dolor de cada dia.
Sentir la fragilitat de tots els instants.
Sentir la bellesa del món.
Sentir la vulnerabilitat d’un mateix i dels altres.
Sentir la lluita de tots els moments, dura i inacabable.
Sentir la música de l’alè.
Sentir les carícies que tenc per fer.
Sentir la compassió vivificadora.
Sentir les ganes de sentir.
Sentir la ferida que estimula i dóna coratge.
Sentir el misteri de ser aquí.
Sentir l’alegria i la tristesa indissolubles.
Sentir, com diu mestre Nietzsche, que totes les coses que ens arriben constantment es converteixen en el nostre avantatge.
Sentir el saber, assaborir-lo.
Sentir el sabor.
Sentir que allò que se sent pot ser observat, discernit, desxifrat.
Sentir literalment (amb els cinc sentits), i amb tots els altres sentits (amb els singulars, els nounats, els atzarosos…).
Escolt el Quintet K. 516 de Mozart; un cop; dos cops; tres cops.
No és bo de fer escoltar: no ens temem de la sordera que ens invisibilitza els sons, que ens emmudeix les notes, que ens tapa les harmonies.
No és bo de fer sentir: cal despertar els sentits, cal practicar l’atenció, cal exercitar la sensorialitat, cal fer de la intel·ligència un caminal cap als detalls i les complexitats, cal capbussar-se en si mateix com si nedassis per dins l’esperit nerviós.
Escolt el Quintet K. 516 de Mozart un cop més amb el mode ‘sentits oberts’.
En algun instant em creix alguna cosa que sembla que surt del fons d’una carn incògnita que no coneixia en el meu interior (tenim tants de llocs i de temps inexplorats per dedins que, si ens n’adonàssim, ens faria feredat), una capacitat d’entendre aquesta partitura que m’empeny amb sacsejades d’una tranquil·litat simple i amorosa, com si m’acaronassin les ales d’un vent lentíssim i m’embolicàs el foc tendre d’un contacte.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
