07.10.2018 - 22:00
No se sap escriure si no se sap llegir, però per saber llegir cal saber viure.
Aquest concentrat de saviesa, l’he après dels meus estimats i bons mestres que em deien a poc a poc: ‘la lectura és un art de viure.’
Cal repetir-ho perquè moltes de vegades ho oblidam: les tiranies ben muntades, com toca (les que trobam en el capital, en el mercat, en el sistema, en les sectes, en molts de llocs que ben maquillats no semblen tirànics sinó tot el contrari), sí, les tiranies no volen que la gent sàpiga llegir. Saben que el llegir desperta, obre els ulls dels sentits, de la intel·ligència.
La lectura és un acte de conquesta i no una devoció.
A l’aire hi ha aquesta mescladissa de la calidesa estiuenca que fuig i de la frescor tardoral que arriba, tot amb una música deliciosa de fulles que tremolen, es freguen les unes amb les altres i algunes cauen i entapissen els caminals del jardí.
‘Del jardí interior’, pens.
Em tem que no veig tantes de coses pròximes, just suquines, just devora.
Ho veig tot menys allò que tenc davant els ulls. Com aquella carta robada d’una narració de Poe que tothom cercava i era al centre de l’escena.
‘No volem veure-hi’, deia Cezanne sense aturall. I Proust no para de desvetllar les coses que tenim més a prop.
Dins cada llibre hi ha d’haver una veu. Basta obrir una pàgina per sentir si aquesta veu hi és o no. Tot es juga en l’orella. És una cosa musical. I l’instrument és la llengua.
Els antics tenien una expressió estranya i poètica per a designar la lectura: parlaven del umbratilis vitae, ‘la vida a l’ombra’.
Quina manera més justa d’anomenar l’òrbita en què s’inscriuen el lector i l’obra en la jubilació còmplice i el silenci ombrejat!
La fórmula d’aquesta alquímia potent deixa entendre també que un llibre no està mai en repòs. Espera en el umbratilis vitae la mà feliç que un dia l’agafarà.
Duc la negra amb les tiranies que ens envolten i ens ataquen per allò on menys esperam.
Què no volen els tirans?
Si jo som un tirà (cal col·locar-se sempre al lloc de l’adversari), quin és el meu desig més gran?
Que hi hagi pocs cossos singulars per poder organitzar una societat de reflexos condicionats.
La lectura, que celebra la força dels cinc sentits, que ens sensibilitza a fons de les percepcions, que ens fa esclatar els llocs comuns, que ens afina els pensaments, els jocs, les ironies, que ens fa riure, plorar i viure, és creadora d’aquests cossos singulars que poden lluitar contra la maquinària dels que ens volen robots de ramat.
Em ve al cap una frase de mestre Pound que em resulta reveladora: «Hauríem de llegir per fer créixer el nostre poder. Tot lector hauria de ser un humà intensament viu. I el llibre una esfera de llum entre les seves mans.»
Ho repetesc: Llegir és una altra i alta vida.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
