30.09.2018 - 22:00
Vaig pensar aquest títol, vaig sentir aquest desig, ahir vespre mentre passejava entre grins que cantaven, la caiguda de la fosca i un camí de terra.
Entre les bellumes d’aquesta hora crepuscular imaginava que el camí era d’aigua.
I el cap seguia barrinant: he d’aprendre a anar per camins d’aigua quotidians i no enfonsar-me a la primera passa.
Un sebel·lí dins les vinyes veremades que es comencen a rovellar em va sorprendre.
I també em va obrir un replà de serenitat.
Vivim temps de mudances.
Havia llegit un pensador, Harari, que m’havia esperonat molt, perquè per un cantó recordava que vivim en una de les millors èpoques de la història, i per l’altre remarcava una feta terrible, ja denunciada fa estona pel meu mestre Flaubert: l’estupidesa humana és una força molt potent.
Sabem que hi ha un caramull de sistemes que intenten piratejar-nos, anestesiar-nos, ramatitzar-nos, ara més que mai.
No els basta infectar les xarxes socials, els ordinadors, els mitjans de comunicació, l’ensenyament i altres herbes.
Volen manipular, manejar els humans.
Em volen manipular.
Basta fer una ullada als atacs continus a la llibertat, al lliure arbitri, a la llibertat d’expressió perseguida, jutjada, empresonada i, per dictadura, assassinada, per saber que hem de fer servir tots els antídots possibles contra aquest enverinament del qual moltes de vegades no ens en temem, no ens n’adonem.
Mentre la línia carabassa del ponent es tornava negra, vaig sentir que ens trobàvem dins una carrera irreversible contra aquests perills. I que calia anar aviat si no volíem que el sistema, els algoritmes, el capital o el mercat (els dimonis són legió i tenen molts de noms), decidissin qui som i el que hem de saber sobre nosaltres mateixos.
Harari ens convida a estudiar el costat obscur dels crims horrorosos comesos en nom de la ciència, del progrés i de la democràcia aquests darrers segles. I mostrar els detalls essencials i falsos que travessen els llibres d’història.
En arribar a ca nostra vaig escriure un cartellet (és un costum pràctic que m’ajuda a fixar allò que es converteix en urgència. Són com a pancartes ajudamemòria que trec i pos entre les prestatgeries de la biblioteca): ‘Em vull conèixer més.’
I em vengué al cap: ‘els que em volen manipular em coneixen prou!’
I vaig experimentar una espècie de tendresa per la gent que escoltava Sòcrates o Lao-tseu quan aquests poetes els recomanaven practicar l’autoconeixença.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
