23.09.2018 - 22:00
Era un dia pesat.
Tota la nit havia estat opressora d’una forma intermitent. Vaig sortir espesses vegades a la barana del jardí.
Vaig beure aigua.
Respirava a batzegades mentre l’amenaça de tempesta m’estabornia.
Ones electròniques negroses devien fer matx.
Tot estava fet per agafar un bon constipat.
El matí feia voltes per la casa com una bèstia ferotge dins gàbia.
El temps feixuc.
Llegia un llibre que havia de contar la història d’’una dependència.
Un qualcú que s’esllanguia per mor d’un altre.
Petites fetes de cada dia, lligams imperceptibles formaven un encadenament ineluctable.
No sé si això és ver, si ho he somniat o potser ho he llegit.
En certs moments les escenes tenien la precisió d’allò més versemblant que no es troba ni en els somnis ni en els llibres.
Vull minar el terreny d’aquest escrit per poder moure’m lliurement, sense por.
Ho he dit i ho he repetit a voler: som un expert en il·lusions, apropiacions, trompe-l’oeils, falses citacions i d’altres efectes menors que m’han obert un herbei virginal a la provisionalitat de les afirmacions gaire estrictes.
La lectora ja sap que el silenci és una forma que m’ajuda a col·leccionar impossibilitats.
Les tresques més segures, les sap qualsevulla que hagi fet aquarel·la, són les que manquen.
Allò que subsisteix a través dels segles no és la tonalitat d’una frase o el color novell d’una metàfora, sinó la passió que l’escriptor tenia en el moment d’escriure’ls.
La necessitat que en tenia.
En el Metropolitan Museum de Nova York hi ha un dibuix petit de Rembrandt que representa una dona que llegeix: el llibre no és més que la forma de les seves mans i del seus braços que l’aguanten; la seva inclinació, la comanda l’ull que es posa sobre el llibre.
Entens, a l’entrada de la tardor, la substància diàfana?
Podeu llegir el text recitat per Biel Mesquida mateix:
