Closcadelletra (CXIII): Perfils, fragments, siluetes, bellumes

Voldria que aquests mots fossin només un mormol sense eco, una vibració imperceptible, una escuma, una irisació.

Grafismes exactes, indicis subtils, signes frugals destinats a transcendir-se en l’execució.

Petites escenes, episodis discontinus, un miratge narratiu on cal cercar en l’esclat brillant que provoquen el bessó d’una presència fugissera, la coloració d’una pèrdua, el crit d’un combat o la gelor desolada de l’absència.

Camafeus apagats, harmonies refinades, el gust del despullament, una certa severitat, la delicadesa d’un tacte verbal que fereix el lector amb el verí que li mostra la misèria i la bellesa del món.

Presagis d’un descobriment, la carícia de la inconsistència, el relleu d’una passió abandonada, un temperament de natura morta.

Perfecció i gust de fer, habilitat de l’ofici, virtuositat del sentit, aplom del resultat, una retòrica portada gustosament a terme: valors desuets llançats als fems de la història.

Per què no donar als ulls malalts de tantes mentides, bruts de tanta lloccomunera farsa, endolats de simplificacions, alguna lluïssor d’un panorama epifànic?

Fa molt de fred a la intempèrie de les trinxeres de cada dia.

I el pitjor no és la salvatgina de les armes que retronen arreu i de la presó dels justs.

Alguna cosa terrible s’afica dins els cossos i rosega els esperits en epidèmia muda que es pot llegir arreu de les proclames de les borses i les falòrnies dels poderosos, en el dolor dels innocents i en l’ofec dels pobres, en la tristesa canina del redol dels enclavats.

Milers de milers d’éssers humans sense cap herència de les riqueses del món fan el bategot en els suburbis dels palaus i en la mar de les fronteres.

Cant la potència de l’ull humà que escolta, de la mà humana que veu, del gust humà que escriu, del tacte humà que parla, de l’oïda humana que crea, del nas humà que pensa.

Cant totes les possibilitats amagades del plaer corporal que lluiten contra les policies quotidianes que ens ataquen ara i aquí.

Cant amb una confiança tan innocent com irreductible.

I dic amb tota l’ànima, s’admeti o no, que l’ésser humà viu de poesia.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: