04.02.2018 - 22:00
Res no s’esborra mai del tot.
Aquesta pissarreta màgica on s’inscriu i s’escriu l’existència podria ser alguna cosa semblant a això que els diccionaris recullen amb la paraula ‘palimpsest’: un document que ha estat utilitzat dues vegades, després d’ésser raspat el primer escrit per escriure-hi un nou text.
I jo hi afegiria que la pissarreta màgica del nostre cervell i del nostre cos i de l’esperit sencer ha estat inscrita, escrita, raspada i reescrita mil i una vegades, sempre seguit.
Ja m’enteneu.
Som carn de palimpsest ens agradi o no.
Escriure, com deia mestre Faulkner, seria com encendre un llumí en el cor de la nit enmig d’un bosc. El que llavors podem entendre és la quantitat de fosca que hi ha pertot. La literatura no serveix per a veure-hi millor, sinó que només ens ajuda a calcular l’espessor de l’ombra.
Mentre siguem vius podrem beure la pluja que cau d’una manera tan delicada com una brodaria.
Mentre siguem vius podrem lluitar perquè el mal no avanci a la velocitat de la llum.
Mentre siguem vius podrem tocar la bellesa del món amb les nostres pròpies mans.
Mentre siguem vius podrem ser com nins jugant en el pati quan cau la primera gota d’una tempesta.
Mentre siguem vius podrem ser germans dels torturats, dels que ploren sense esperança en una presó de solitud.
Mentre siguem vius podrem trobar aquests instants de revelació com quan l’amic et dóna una complicitat fonda i et fa tremolar.
Mentre siguem vius podrem saber per què l’art calla quan passen fets horrorosos que ho omplen tot, i comprenem que hem perdut la noció de l’art.
Mentre siguem vius podrem donar testimoni que les ferides no es curen i es recorden molt i molt de temps.
Mentre siguem vius podrem estimar sempre, a cada instant, practicar l’amor tostemps, sense aturall.
Mentre siguem vius podrem veure el vol senzill d’un teulader que taca amb la seva ombra volandera tots els racons del jardí.
Mentre siguem vius podrem acaronar els arbres vells i sentir per dedins com les fulles verdes neixen dins el riu del seu cos.
Mentre siguem vius podrem sentir la força de l’encanteri per visions, contactes, sentits o pensaments que ens donarà un interval d’eternitat.
Mentre siguem vius podrem passejar pels camins sens fi del camp escrivint mots solts dels paisatges que es mouen a poc a poc per dedins.
Mentre siguem vius serem capaços de callar, callar estones llargues, dies, nits, albades i crepuscles, i després sentir una cantera inacabable, viva, brutal.
I cantar, cantar, cantar fins que ens esclati la gargamella.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
