28.01.2018 - 22:00
Mir, una bona estona, el lledoner nu fins que no veig més que la xarxa arborescent dels branquillons plens de notes invisibles que fan sons de pluja.
M’entobii, una bona estona.
La paraula teixeix accents: monosíl·labs duríssims, nous harmònics, diàlegs ocults, automutilacions entre duels, sentits impermanents, ecos pròxims, semença fresca, desfamiliaritzacions, balbuceigs de callament, ritmes trencats, asfíxies instantànies, tessitures impossibles, contemplacions.
Que el fons més íntim esdevengui pa per a tothom.
Que la humilitat mostri que l’humus és on creixen les flors per a tothom.
Que el llamp forcat de tenebra ens faci agafar fred: escriptura.
Un pensament de Diderot em mou les cordes vibrants: El món comença i acaba sense aturall. És a cada instant el seu començament i el seu final.
L’ull escolta, una bona estona.
Cal fer una cosa molt treballada i que al mateix temps tingui l’aire totalment improvisat.
Llegir seria com entrar en mi mateix, aprendre a considerar-me com un món de signes, de missatges encriptats, de jeroglífics.
Benaurat aquell qui és abans d’haver estat. Car el qui és ha estat i serà.
Tenc el cos en estat de resurrecció present, immediata, ressuscit en el lloc i en l’espessor del temps.
Estic segur que el coneixement no és la consciència simple que el subjecte pren i aprèn de si mateix, sinó la transformació radical del subjecte per aquesta presa de consciència.
Rellegesc tres-centes cinquanta-sis vegades la mateixa cosa.
Em sorprenc que em sembli nova, una bona estona.
Això em fa senyal com l’ombra d’un teulader damunt les pasteres del jardí.
El viatger perfecte no sap a on va.
El contemplador perfecte ignora el que té davant els ulls.
El lector perfecte no sap on comença i on acaba el riu de l’escrit.
L’escriptor perfecte té eclipsis de lletra tostemps.
Veig un eclipsi de Terra una bona estona.
Podeu sentir el text recitat per Biel Mesquida mateix:
