20.10.2019 - 21:50
Escriure és sempre amagar alguna cosa.
Pens això com si fos un descobriment que fa molt de temps esperava.
Record un conte d’Italo Calvino dels anys seixanta, ‘L’aventura d’un fotògraf’, en què es plantejava la relació entre l’original i la còpia a través de la comparació de la instantània amb el retrat.
Concloïa que l’únic camí possible per a l’artista era ‘fotografiar fotografies’, com si la literatura fos el procés mitjançant el qual s’inventa la possibilitat de la mateixa literatura.
Un art, una tekné, un ofici en què la teoria i la pràctica, l’exercici i la reflexió s’entremesclen i es recreen tostemps.
Bot d’una dimensió a una altra amb una dificultat desconcertant.
El renou de la tardor és aquesta fullaraca d’un groc miccional que entapissa els caminals del meu cervell.
Vull fer lloc en el doble sentit de generar-ne i de lliurar-ne.
Em descalç els ulls, com em deia el poeta Pérez Socau, perquè també he sabut que trepitjam un terrossar fràgil com tel de vidre i hem d’anar molt vius si no volem estimbar-nos.
Com necessit transfigurar les coses sense violentar-les, ara que la violència es converteix en l’aire d’ofegor que respiram!
Època escorxadora en què les relacions s’endureixen i no queda ni un clivell per treure ulls, per treure gemmes, per treure rebolls de vida.
La fulla grogosa i molla que cau de l’ailant tardoral rejoveneix la terra amb aquest raig de tendresa que vessa la pèrdua.
Terra vivificada pel fem de la mort, et cant.
Hi ha una lluminositat de l’emboirament que creix i dansa.
Hem cremat branques exsecallades d’ametlers retuts, senallades de fulles músties mesclades amb plomes, farcells d’esbatzers i bolles d’esparregueres, caramuixes i una munió de deixalles botàniques del camp.
La fumera delicada em col·loca dins un enfonsament del món, entre bombes de silenci i aromes de tendrum llenyós que m’ajuden a respirar com ho fan els arbres i els núvols.
Cada instant conté tots els instants. No ho sabies?
Si sabéssim ensumar la cèl·lula d’aire que alenam coneixeríem l’univers sencer, des dels seus orígens a la seva fi.
Per què no puc sentir aquesta altra vida més enllà de les peces gastades del llenguatge, que no és feta de maons ni de renous, sinó de buit, d’interval, de silenci?
M’he passat tot el sant dia fent voltes a aquesta pregunta mentre les notícies eixordaven barbàries, confusions i entregues.
Un poble en marxa, em repetia seguit seguit.
El cervell em va de naufragi en naufragi.
Engolit per caps de fibló feréstecs i bufadors del mal em costa revenir.
Conec l’embambament dels ressuscitats.
Cant la vostra còlera, lluitadores rialleres i fermes, que escriviu amb el risc i la ira el camí cap a les coses inversemblants i justes.
Cant la vostra generositat, que perfuma els trets dels policies, mostra la llet de la bondat humana i esdevé l’inici d’un alliberament.
Aquesta música arriba d’un altre món, em dic: parlem de la vida de la qual no entenc un borrall; els mots poden ser un instrument òptic sedassador.
El bellaombra i els ullastres són motors en marxa on m’encavalc i vol.
Agaf instants dels seus alens, m’amar amb ecos del palpit vitenc, escolt les músiques sorprenents de les sabes, tremol dins les venes de les seves circulacions entre la terra i el cel.
Cada arbre amaga un riu. No ho sabies?
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
