13.10.2019 - 21:50
No m’ho diguis, no ho repetesquis, no em facis el cuc de l’orella malalt, ja ho sé: som dins la trinxera, enrevoltats d’altres trinxeres i d’enemics que ataquen arreu arreu i de ferits i de trets, i de bombes i de pors i d’enfollits i de morts i d’escorxats i de renou i de furor i de carnisseries i de dolor i de misèria i d’il·lusió i de pèrdues.
Com un il·luminat serè, extàtic, dic: em remunt a mi mateix.
Sé que entremig dels combats també hi ha racons del jardí del temps en què puc beure la llum dels primers dies de tardor, aquesta llum que m’arriba a través dels brancatges i de les històries, dels colors dels caquis i dels primers codonys, de l’atmosfera que he respirat a voler i de la terra que he sentit fins i tot sense el meu coneixement.
Sí, som dins un entendre que no entenc, dins la força inicial, en el teclat embegut de temperament, en els colors que pugen de les arrels del món, en aquest ullastre, en aquest banyarriquer, en aquest núvol.
Sí, no practic el platonisme: no veig idees en el lloc dels gests, ni qüestions morals en el lloc de les respostes físiques.
Aquí, davall l’alzina, separat un poc del fragor de la batalla, amb un tassó d’aigua fresca a la mà, els motius es multipliquen, el mateix tema (aquell turó, un claper, una taca de mates…), vist sota un angle diferent ofereix un subjecte d’estudi d’un interès potent i tan variat que em podria passar mesos sense canviar de lloc tombant-me un poc en totes direccions.
Vull viure en el pròxim, en el su-quí, en el su-ara.
Perquè som capaç de cercar puc pensar.
I sé que aquest repòs és una tempesta, que cal haver sofert molt per poder dir aquesta rosa giravoltant que creix a l’horitzó del capvespre.
Confrontam tot el que existeix i tot el que podria existir.
L’espai esdevé viu: emmotllable i motllurable, vibrant i dispers, amb arestes i plaques sensibles, amb perfils contradictoris i velocitats pròpies, amb densitats imprevistes i sense cap ancoratge al principi de representació.
L’espai és temps desplegat o hipercondensat: som a la prehistòria, som al tercer mil·lenni.
Massa bones paraules que tapen crims, massa agitació inútil, massa clixés i estereotips, massa poesia dolenta. Massa.
Cal fundar una resistència radical.
Escoltar el món mut que tots els discursos han abandonat: la vida de cada dia de qualsevol objecte o animal és una font de coneixements inèdits, de mil i una variacions musicals.
Basta sentir, basta veure-hi millor, aprendre’s un mateix.
Vivim a les totes dins la mort, en el desig de mort, i cal inventar, ai las!, noves raons de viure, encara. Això no és una idea estantissa, una fugida esbiaixada, sinó un acte revolucionàriament sensual.
Obrir escotilles interiors que no ens coneixíem, viatjar en el milfulls dels objectes que no vèiem, cercar una invasió ardent de qualitats, viure en els recursos infinits de l’espessor de les coses, lliurades pels recursos infinits de la fondària semàntica dels mots.
La mà de mestre Francis Ponge em mostra davall cada paraula un esclafit del temps i de la consciència clàssica en profit d’un present monumental i d’un passat que no s’atura de voltar.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
