22.09.2019 - 21:50
|
Actualització: 22.09.2019 - 23:40
La brisa marina s’aixeca, lleugera, amb olor d’algues seques i el perfum fort dels gessamins que ixen de les barreres de la porta del mar.
Després la claror agonitza per l’oest i la primera estrella tremolosa es reflecteix dins l’aigua d’un blau quasi negre vora el roquissar i els pins salvatges.
Voldria mostrar a les clares com creix l’atròfia de les sensacions, la pèrdua de la percepció i una memòria abstracta i falsa reemplaça l’única que és vertadera: la que es troba amagada en el cos.
Aquesta és la substància del record: la sensació, la vista, l’olfacte, músculs amb els quals veiem, entenem i sentim.
Els humans perden cada dia la relació directa amb els sentits.
Això ho veig aquí: un antic hotel amb uns jardins esponerosos que davallen fins a la mar en una festa d’olors i de colors.
No he vist ningú que ensumàs una flor, que comentàs els perfums o el cromatisme de les tanques, ni el calidoscopi dels colors de la mar.
Aquest paradís que, amb tants de detalls, no té ningú per a recollir-los, per a degustar-los, per a cantar-los.
I l’amador d’una oceanografia del jardí el respira, el sent, el desenvolupa dins si mateix, el llegeix, el viu, el beu.
Tots els sentits són convocats en un sobrevol i una precisió esclatant de llibertat.
Els ocells (uns teuladers i unes merles) són flors que volen.
Les flors (datura, hipomea, buganvíl·lea) són ocells aturats.
L’observador persegueix allò que vol contar amb la fuitor del desig quan no troba el seu objecte.
Ens perdem dins la nostra pròpia llengua.
La llengua que estimam més i coneixem més bé ens resulta algunes vegades estranyament estrangera perquè tot hi flueix, tot s’hi modifica i no hi ha certeses.
Vull atribuir sensacions concretes a sons concrets.
Aturar el procés constant de fixació de sentits i soldar el significat i el significant en una sola cosa.
I això no és possible.
Encara que sé que una casa es construeix amb les deixalles de l’altra.
Que, com veu en l’hortet ple de fulles seques i vorera de mar les algues acaramullades, sap que la mort és viva en la natura; per això les putrefaccions i les metamorfosis bioquímiques, per això la decadència, la degradació i els trencaments d’enllaços de les proteïnes vitals: la desfeta.
Per reconstruir-se, per reforçar-se, per reunir-se, per reviure.
Les coses en constant resurrecció.
Cal ressuscitar tostemps com la pedra que sembla més estàtica i saps que bull amb moviments inacabables de les transformacions electromagnètiques.
Com puc construir una fenomenologia de l’organicitat?
Veig un diàleg constant entre totes les plantes, animals i paisatges que m’envolten.
La separació està conjurada.
Voldria inventar un tret, un de sol, que ho significàs tot i que es beuria el silenci d’aquestes onetineues que deixen en l’arena de la platja un sismograma ple de notes que capten la polifonia del real en una senzilla partitura.
L’estiu s’acaba, respira, esclata, canta.
Tens l’orella que cal per a sentir?
L’ull prou tocat per a veure-hi?
La lluna ja s’acosta.
Quina claredat entre el teixit de brancatges dels pins!
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
