21.01.2018 - 22:00
|
Actualització: 21.01.2018 - 23:49
L’ull d’una flor d’ametler s’adorm, bressolat pel vent.
La cuixa del lledoner vell sense cap fulla tremola, bressolada pel vent.
El sexe de la palmera lluitadora canta, bressolat pel vent.
La panxa rodona d’un núvol blanquinós viatja, bressolada pel vent.
L’amor d’un cep exsecallat s’aferra al call vermell, bressolat pel vent.
Les orelles de la mar ressonen, bressolades pel vent.
Tot és fecund.
Tot és perillós.
Arreu: xerrameques, realismes buits, salvatjor política, actualitats instantànies, crits confusos, aproximacions primes, profusió d’ideologies convulses, vivències xereques, cola social, blablablàs torrencials, admiracions estèrils, logorrees de subjectivitats sense res subjectiu, repeticions a balquena, modes superficials, utilitarisme col·lectiu, cossos remoguts, agitats, sense pols de vida mentre que l’estrèpit tecnològic fa matx.
Per què evitam l’essencial que és a una passa, a tocar, extremadament senzill: el dringar d’un rellotge, l’alè d’un bes, el gust d’una llum, el tacte d’un teixit, quasi res.
Evitam allò que tenim a la vorera, el més simple.
I és allà on es troba el més gran, el més ric, el més fondo, aquesta substància de nosaltres mateixos que no volem, ignorada de nosaltres mateixos.
Consumim tones de renous abans que aquest no-res. Val més voler el no-res, que no voler res.
El Temps fa feina de manera molt lenta i l’escriptor, el traductor, necessita molt de temps per a escriure.
La falta és no témer-se’n, de l’existència del seu art.
Mestre Proust ho diu ben clar: ‘L’home que seré després de la mort no té més motius de recordar-se de l’home que som des del meu naixement com aquest darrer no es recorda del que era abans d’aquest naixement.’
Proust ens diu a les clares que la memòria involuntària prova que nosaltres som fora de nosaltres en el més íntim de nosaltres. Esser dins el Temps, i no al costat, provoca aquesta experiència benèfica i fèrtil.
I si no anam vius i amb els cinc sentits alhora, esmolats, consumim una mala fi de coses inútils i dogmàtiques (novel·les, pel·lícules, poemes, articles, imatges, sèries, conferències, obres de teatre, exposicions, etc.), que estan fora del Temps, dins la ceguesa obstinada i insensible.
En una època de planetarització de quasi tot només la feina del subjecte amb allò més íntim ens pot mostrar les possibilitats amagades del gust que ens fa lliures, savis i sentidors amb el pensament en punt.
L’ull d’una flor d’ametler es bressola amb la lletra fresca.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
