25.12.2017 - 02:00
Els límits dels meus llenguatges són els límits del meu món propi.
Allà on creix el perill, també hi creix el que ens salva.
De cada lletra escrita aquí aprenc amb quina aviditat la meva vida segueix la meva ploma.
Què intent fer en tot el que escric? Contar com des del lloc de l’instant, el lloc de l’instant en el moment en què l’instant té lloc, es pot viure l’impossible de la poesia.
Em sé instant, tot es juga en la sensació pensada.
Em sent dins la història. Visc l’instant de la història. Amb tot de riscs i perills faig una aposta sobre el temps.
En una cultura de mort sistemàtica l’esser humà pensa que no és digne del temps, que no és digne de la poesia.
Aquest temps que passa per l’instant es troba en posició de poder comprendre enormes quantitats de temps.
La impossibilitat de ser instant talla tota comprensió a partir d’ara d’allò que anomenam història. Ens duu a la laminació històrica.
Les angoixes, les inhibicions, el remuc realista, els retorns al segle XIX, la impossibilitat d’enlairar-se del rovell del temps ve d’aquest tall amb els instants.
La vida que no segueix a la lletra la instantaneïtat de la ploma és viu com mortor, com degradació, com devastació, com desolació.
Quina l’has feta avui?
M’he deixat empènyer per les frases-idees d’uns mestres estimats i les paraules s’han confegit com les perles d’un collar per donar-me l’esquer necessari per atrapar l’instant, per saber-lo, per viure-lo.
Em sembla que tota la juguesca va per aquí: tenir una consciència clara i alta de l’instant és una conquesta difícil que cal practicar amb cura i constància. Amb passió.
Fer de l’instant vida és revolucionari i aristocràtic alhora. Caçar l’instant em sembla que es mou per un principi de delicadesa, per un mode de fragilitat, per un pudor savi com el dels voluptuosos de bon de veres que són púdics encara que clandestinament es puguin lliurar a impudícies terribles.
Ara que el perill és molt gran és quan pot sorgir una resposta. Ens en sortirem de l’anestèsia pesada que ens injecten sempre seguit.
Només una mica de coratge.
El camí és senzill: la consciència lluitadora de l’instant present, aquesta llavor de temps que produirà una bona collita, aquest esperit de resistència que ens donarà sacsejades, aixecaments, fonts ufanes, moments de creació intensos.
Aquest combat inacabable contra la misèria del pensament, la misèria de la història, la misèria de la poesia, la misèria del lloc comú.
Cal aprendre a veure de tots els costats a la vegada, cal travessar el mirall.
