26.05.2019 - 21:50
Fa nits que pens en la lentitud.
Mestre Harald Weinrich em deia fa poc que la cultura també és un antídot contra l’omnipotència de la velocitat en quasi tots els altres dominis de la vida.
Cultura i lentitud s’acosten.
La cultura seria com un moviment de sedimentació.
La lentitud és una manera de resistir a una acceleració soferta però no desitjada.
La lentitud és la verdor que torna rossa dels bladars que voleien.
Llegesc ‘La llebre i la tortuga’ de La Fontaine.
La lentitud en la faula ens diu abans de tot les virtuts de l’anar a poc a poc de l’escrit, dels mots, del pensament.
El que la lentitud en La Fontaine ens ensenya és que la inferioritat no és una capitulació (és la tortuga que ha proposat una carrera a la llebre perquè vol lluitar contra la velocitat i anul·lar el seu handicap).
No ens hem de satisfer amb la nostra força (o la percepció de la nostra força), sinó que al contrari hem d’utilitzar les nostres febleses com diverses maneres d’excedir allò que hem contemplat com els nostres límits.
La lentitud em permet una conscienciació útil de les meves fragilitats.
I té la seva ètica: és menys una manera grandiloqüent de veure la vida que una forma de comportar-se amb humilitat en la vida.
S’han obert els nenúfars del petit safareig: làmpades xineses fetes de parpelles de porcellana nacrada quasi transparent que brillen amb un sol de no res al centre damunt un desert de fulles verdes, rodones i lluents sur-l’eau.
La lentitud ens parla de les qualitats de la prudència, de la constància, del zel, de la perseverança i dels processos lents de la coneixença.
No puc dir allò que he entrevist, com la frase escrita amb els dits damunt l’aigua de l’estany.
La lentitud deixa madurar i conduir les idees, ens dóna els mitjans d’experimentar-les, d’afinar-les, de modificar-les, de confrontar-les.
Mir el tinter de vidre ple de gotes de tenebra que la mà convertirà molt lentament en llum.
El temps llarg de la maduresa dóna profunditat a les reflexions.
He passat molt de temps en els confins de la lentitud, he aixecat paraules com a torres de defensa o de vigilància allà on el perill de la velocitat és més gran, m’he entretingut moltes d’estones contemplant lluentors de les plomes irisades de la coa del paó, he escoltat, entre sol i somni llarguíssims, les sonates per a violí i clavecí de Johann Sebastian Bach, he tocat el cos de l’altre com si fos infinit i no s’acabàs mai, he practicat ritmes de lectura lenta i he descobert significacions amagades, he esterrossat al jardí mentre un ropit m’entonava paraules d’una cançó que em feia companyia, he badocat a voler mirant els núvols lleugers i les seves metamorfosis d’ombra…
Tots els exercicis de lentitud són camins de gràcia i de serenitat.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
