28.07.2019 - 21:50
Apag un darrere l’altre el tremolor lluminós de les llànties de cera de color de mel que formaven l’horitzó nocturn entre jardí i sementer.
L’estany dels nenúfars, il·luminat per dues copes de cera, em mostra una d’aquestes flors màgiques closa que embolica de blancor buida un no-res fet de somnis intactes i d’una felicitat que no serà, amb una precisió immillorable.
Quan arrib a la torre del pou on damunt el coll de la cisterna hi ha un cub resplendent de clarors que fan aigües per les parets de calç m’atrac al fondal líquid amb una cançó amb mots sense sentit que ressonen i ressonen dins les profunditats d’aquella cúpula invertida i generen vibracions de fi de festa.
L’últim no-mot de la tonada que arrosseg molt de temps dins la gola i que llanç a la conquesta de les fondàries de fosca és ‘meristemé’.
Sent, quan apag d’un buf el ble de la geomètrica i quadrangular espelma, que he sembrat racons de creixença en aquell úter gegantí dins la terra vermella, que m’amaren de gammes d’ecos per dedins.
Després, a l’ampit de la finestra de la meva cambra, m’envaeix de sorpresa un ventijol suau que em duu aromes de la nit d’estiu foravilarenca: rostolls amb una rosada furtiva, alfabegueres i romanins exhalant bafarades d’alens exaltants, el batec, sístole-diàstole, de la saba encesa del lledoner de davant la biblioteca, la melodia, pel cantó de les vinyes, d’un sebel·lins dialogants que mozartegen divertiments d’agost.
Hi ha un fons d’èxtasi perquè una lluna en forma de cella de princesa mora s’ha acostat amb passes petites pels caminois del bosquet.
Em contagia la serenitat de l’hora que desprèn la llum, la il·lusió i la vitalitat de les paraules en sordina que un grup d’humans amics han sembrat arreu arreu, entre la casa i el camp, per celebrar i cantar els anys de l’amic.
Alta forma d’esculpir el temps fugisser per transformar-lo en record, saber i vida perdurable.
Vull fer la vida lenta perquè les coses passin sense témer-se’n.
Vull fer la vida lenta, meravellat i trist perquè la feta s’acaba.
Vull fer la vida lenta perquè la joia entri en cada bri d’alè.
Vull fer la vida lenta com una lletania discreta i tranquil·litzadora que m’embolica dins les ales del jardí per no aturar aquest viatge immòbil.
Vull fer la vida lenta per agafar cada dia la xarxa esqueixada i refer, malla darrere malla, la morada inacabable de les hores.
Mir cap al cel i unes muntanyes altíssimes noves de trinca que delimiten uns núvols blanquinosos em fan sentir al fons de la vall d’una pintura japonesa de Wang Wei desvetlant la secreta polifonia de la realitat.
Descobresc entre divergències, dissonàncies i ruptures que el temps flueix més a poc a poc al fons d’una vall que en el cim d’una muntanya, i això em reconforta.
Som dins la negranit amb la limpiditat i la força extremes del que mena una barca damunt el riu negre cap als territoris pròxims dels dits vinosos de l’alba.
Vivim, si en sabem, dins la poesia: un centre tant més actiu i enriquidor quan més simula la insignificança.
Sé que aquesta veritat del món sensible, present sencera en cada esser i en cada cosa, és alhora llum i música, ritme que va cap a l’harmonia primordial.
Cal aprendre a viure en l’interval entre el saber i la visió, com si el nostre món es trobàs aferrat a un altre món, invisible d’ordinari, però la intervenció del qual, en períodes decisius, ens pot salvar de l’enfonsament.
La claror emanada d’aquest altre món només pot ser entrevista per esqueixos, encletxes i intervals, és com el llamp que ens mostraria en un esclat la momentània geografia d’una regió estrangera.
El món m’apareix no com un lloc infrangible i acabat, sinó recorregut per teixidures diverses i insospitades que a vegades es manifesten.
Tot això, n’estic segur, em fa molta de companyia.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
