30.06.2019 - 21:50
L’humà és un teixit que s’esquinça amb molta de facilitat.
Duc un esqueix que em fa sofrir.
Duc un esqueix que em fa pensar.
Duc un esqueix que em fa sentir.
Duc un esqueix que em fa xisclar.
Duc un esqueix que em fa agafar la vida i acostar-la al més a prop de mi sense témer-me’n.
Duc un esqueix que em fa prendre el petit infinit de l’instant i repartir aquest pa minso de l’invisible.
Duc un esqueix que em fa escriure el poema impossible: desaparec quan comparec.
La veritat s’ateny a través del poema.
Duc un esqueix que batega, memorial de tots els dolors passats, caminoi de compassió pudorosa, suplici cec.
Les amistats vertaderes estan fonamentades en un sentiment inexpressable d’un altre món.
Duc un esqueix que em fa viure una vida que no és feta de toves, ni de formigó, una vida bastida de buit, d’intersticis, d’escletxes, de silencis; una vida en la qual tres flors de gessamí damunt la terra poden ser el pont cap al descobriment més falaguer, més intens.
La poesia és un instrument òptic més fi que els grans telescopis gegants que fiten l’univers, ens dóna el pa i la sal, sense el poema ens moriríem d’inanició.
Duc un esqueix obert com l’interval entre dues notes de l’Art de la fuga de Joan Sebastià i plor com un desesperat quan la música del mestre il·lumina amb els llamps de cada so acordat la foscúria de les tragèdies del planeta.
Sovint em fa la impressió de ser un supervivent d’una catàstrofe viscuda al meu costat, en una escena paral·lela. Guerres, deportacions, injustícies, presons, fred, refugiats, terrorismes… Això passa i nosaltres som allà, tranquils, quasi tranquils.
Duc un esqueix ple de vents i d’onades, de correnties i de posidònies, d’una navegació que no s’atura mai com la mar.
Quan he de cantar em col·loc l’alè, sostingut pel diafragma amb les cordes vocals ben estirades que vibren lateralment, un poc com les cordes del violí fregades per un arquet.
Duc un esqueix que em multiplica la veu, l’amplifica, la fa més fonda, els seus accents, les seves carícies.
Escric per fer i per evitar ser fet.
Duc un esqueix per salvar alguna cosa o algú. Les cal·ligrafies arriben sempre al seu destinatari, fins i tot quan no les envii, o quan no hi ha destinatari.
Cal haver-hi una força extraordinària per arribar a llegir un poema. Anar davant davant de la frase com si anassis davant davant de la teva pròpia mort. Acceptar que no et protegeix res i que estàs a punt de rebre en sec el cop de gràcia d’un mot clar en la seva foscor.
Duc un esqueix a la pell de mi i aprenc a escriure el silenci.
Vine a asseure’t al meu costat per ensenyar-me a trunyellar els filats per caçar les brevetats infinites que formen el teu aliment, la teva ambrosia, la maina.
Duc un esqueix que em cou com una mala cosa, però que esdevé matèria de curació per a tothom que escolti les notes d’aquest concert.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
