16.06.2019 - 21:50
|
Actualització: 16.06.2019 - 22:11
Mir a ran de terra i veig un conjunt de coses pobres, insignificants, fràgils, lleugeres: aquest verd que ja engrogueix a les totes de les espigues de l’ordi, la senyera d’un vermell esclatant d’aquest parell de roselles, uns blauets que sembla que tenen els pètals de paper, aquestes pedres tapades de constel·lacions menudeues de líquens, un cel estrellat a les fosques.
Coses innocents, inofensives, arrelades per la part de baix, vives i breus, i per la part de dalt, lliures, voladores, exposades, ofertes.
Sentides entre milers de passes d’un dia, entre milers de dies.
Coses simples i pobres: comunes, entrevistes per atzar enmig d’un conjunt més vast i més boirós. Aire teixit de temps i d’imaginació, coses aparentment llançades al fons, escampades, però alhora greus, greus a força de ser innocència pura, a força de ser simples. Greus i grans com qualsevol cosa al món.
No hi ha ningú que m’obri la porta del bosc i avanç d’esma.
Al cap es repeteix una frase obstinada, amb l’agulló en punt: la pintura no és una imatge, és una cosa essencialment verbal.
La pintura diu coses que molta de gent sembla no veure.
És una molt bona manera per saber com algú se situa en el temps, posar-li la qüestió de la seva visió de la pintura.
Les respostes són pobres, precàries, miserables. I aquesta misèria és explotada en termes econòmics i polítics, ai las, tostemps.
Camín, avanç, passa una estona. M’atur. No hi ha ningú. Tot s’ha aturat de viure?
M’arriba un xiuxiueig. És el refilet d’un ocell desconegut? És una conversa que passa darrere unes mates i vora unes estepes blanques sense cap flor lila? És una sonoritat entre el cel i els seus reflexos? És la destrucció d’un tros de silenci que se separa de l’espai?
Esqueix damunt esqueix puc teixir el fosc i el clar, el pesat i el lleuger i em sent com si baixàs de pressa cap a profunditats completament immòbils on un carnatge pudorós d’imatges senzilles em sidera.
Ningú ja no gosa parlar del temps.
Ningú no em diu res de l’instant.
Com puc ser instant?
Tot es juga en la sensació, en la sensació pensada?
El lloc de l’instant en el moment en què l’instant té lloc, com t’ho puc contar?
Reunió d’oronelles, xiscladores, agitades, amb les ales que vibren amb una exhibició de vigor que m’immobilitza.
Les mir a la caiguda del vespre i m’imagín les caceres de bestioles que fan amb aquesta bellesa d’un vol quasi quasi transparent.
Una línia de fum blavós adormit s’aixeca entre les cúpules dels garrovers i es perd al fons d’un turó.
Agaf una pedra: una grapada de cristalls ardents.
Res no és el que sembla.
No vivim una vida coherent i sempre seguida.
No veus com les fesomies s’allunyen?
Què amaga la familiaritat que ens consola, quins oblits, quines coses impossibles de pronunciar sense un calfred?
Menges més imatges que pa: cal anar molt viu!
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
