02.06.2019 - 21:50
És el lloc on es troba l’escriptor, el poeta, encara que l’amic Keats digués que eren sinònims.
Aquesta primavera d’estiu, quan camín per les dreceres que no duen enlloc, quan mir els estols de núvols que baraten cada estona, quan em decant per no trepitjar un cuc que creua la camada, quan rob unes nespres madures que surten d’una tanca, quan qued embambat amb una flor de la passió que destaca dins l’enfiladís teixit de fulles en el mur de filferro d’un hort, quan través pels camps de vinya que brollen circells i grans verds i diminuts; sí, quan faig totes aquestes petites accions que em donen vida, pens que avui el poeta ha de cantar i contar l’alegria de ser viu, l’alegria d’escriure i no ha d’oblidar la desesperança que ataca.
El poeta ha de bastir miniatures gegants perquè els lectors les tastin i els donin altes dosis encantades d’intel·ligència, de bondat, de divertiment, de frescor, d’enlairament, de bellesa.
El lector podrà bastir, ‘bastir-se’ seria més exacte, gràcies a la música acordada dels mots del poeta, una màquina personal, ultrasensible i ben d’ara, que serà capaç de matisar fins a l’infinit el món, els colors, els afectes, els sons, la psicologia, l’espai, la consciència.
I aprendrà també a riure, a plorar, a pensar, a cantar, a somniar, a sentir, amb el contacte d’unes veus humanes d’altri, que, encara que pertanyin a la mateixa espècie, no deixen de ser absolutament diferents les unes de les altres.
La poesia només té efectes benèfics, fins i tot els secundaris, i és font de curació i de salut.
També és un dels millors sismògrafs que es poden trobar actualment en un mercat ple de vanitats i de foteses, perquè permet mesurar la intensitat dels nostres dolors, de les nostres guerres, de la nostra sexualitat, de la nostra joia, conèixer l’amplitud de les metamorfosis personals i socials i la profunditat dels nostres punts morts.
La poesia ens ajuda a respirar millor.
I respirar bé hauria de ser una de les fites quotidianes de la nostra vida i que tothom oblida dins els mecanismes automàtics del cos.
La poesia ens diu que res no és automàtic en la maquinària humana. Que cal ser conscients i saber i sentir tots els nostres actes i pensaments. Que només així podem ser els timoners de la nostra navegació damunt la terra.
Mir l’esplendor del paisatge verd (els lledoners, els garrovers, els ametlers) i groc (els bladars) que m’envolta, i entenc amb energia i fondària que la poesia és una escola de sensacions que em fa més observador dels detalls, més perceptor dels espais, més distingidor de les qualitats del cant dels ocells, dels renous de la carretera o de la qualitat de les olors dels lliris de Sant Josep o del rostit de xot de la cuina.
Sempre he estat fidel als meus entusiasmes de joventut, per la qual cosa aquest espot publicitari de la poesia no és res més que un intent de dir la Bona Nova a uns lectors que encara no han descobert aquesta matèria que els pot canviar la vida.
Millor i tot, que el pots donar una altra i alta vida, una Vita Nuova, com escrivia mestre Dant.
I això, en aquests temps de misèria i d’estultícia, de precarietat i de penúries, d’injustícies i desigualtats a voler, és vertaderament un miracle.
La bellesa de la veritat i la bellesa del món conjugades en tots els temps del verb, del vers.
Volem pa i poesia per a tothom! Aquesta és la pancarta que duc a la manifestació d’avui, d’ara mateix.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
