12.05.2019 - 21:50
Estic en un ambient tendre i familiar que resta infinitament misteriós i llunyà.
‘Guarda intacta la feblesa’, em diu una veu per dedins.
La terra fa olor de fum.
Les ombres entre les sis i les set del capvespre s’allargassen sobre les espigues i les taquen amb una polsina quasi daurada.
La clariana s’allunya, es rarifica.
El negre s’acosta, s’endureix.
Em sembla que cap lectura dels filòsofs no penetrarà dins meu per canviar-me.
Per això hi ha tants de llibres oberts damunt la taula, fullejats, tancats de cop massa aviat amb algun poema que serà capaç d’il·luminar-me més o menys temps com les entrevisions de la natura.
Sent que la meva veu respon a una altra veu.
Sent que de cada vegada més descobresc que l’evocació dels morts els converteix en més vius que els vius.
És com si Homer, Safo, Llull, Lao-Tseu, Ausiàs March, Kavafis o Blai Bonet em parlassin com si fossin aquí mateix, a dues passes de la meva orella.
En aquest moment en què ens trobam les veus mortes són de cada vegada més vives, mentre que les dels vius són de cada vegada més mecàniques.
Hi ha massa gent que només llegeix amb els ulls.
Caldrà recordar un altre cop que el més pròxim, el més evident i el més visible no és percebut, ni vist, ni escoltat?
Passam tot el temps a la vora del més proper sense veure’l, sense entendre’l, sense sentir-lo.
Podries justificar cada mot i cada síl·laba?
Com puc aturar aquest bla-bla-bla immens ple de rutines, d’inautenticitats i de llocs comuns.
Em sent segons la fórmula clara d’Hannah Arendt, un man in the dark times) (un home en temps foscos), capaç de defensar el coratge de tots els instants.
Partesc sempre de la producció violenta d’emocions imantades.
I sé que faig una cosa particular que no té res de grandiós.
Però quan aquesta cosa està acabada podria fer que tot hagués canviat.
No veig el que escolt, no escolt el que veig, no toc el que llegesc o el que escric, no tast el que sent.
I voldria fer coses que pogués assaborir amb els cinc sentits alhora.
Em repetesc allò que no vol escoltar ningú: el dir és el que desencadena una major visió.
I no el contrari.
Tenc por quan veig que les biblioteques no signifiquen res. Tenc por quan sent que molt poca gent sap llegir de bon de veres. Tenc por quan toc amb les mans que domina el càlcul, el profit, l’economia financera. Tenc por quan no trob quasi ningú que pensi. Tenc por quan em tem que els cossos humans desapareixen expropiats per la general anestèsia. Tenc por de la ignorància que engendra violència.
Només una petita certesa dins la foscor: l’amor és contagiós.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
