09.06.2019 - 21:50
Record una pel·lícula de Rosa Vergés protagonitzada per un japonès a Barcelona al qual no s’aturaven de passar-li coses: l’atropellaven, li robaven la càmera, queia per unes escales del metro, es perdia dins el barri xinès. I un altre personatge del film en un moment essencial deia una cosa que per a mi fou una de les claus de la cinta, i de la vida vertadera: ‘Sembla mentida que una persona tan desorientada pugui orientar tant.’
Estic entobiat i camín tira tira cap al turó de la Bastida amb els pensaments embullats i la respiració en punt.
Ens demanen que sempre estiguem ‘en marxa’ sense dir-nos quina direcció seguir. Això provoca aquesta crisi del sentit i la dificultat de reflexionar el nostre lloc en la història.
Però no em vull trobar dins les aradores de Parmènides que em dirigeix cap a la permanència, cap a fer-me creure que les coses esdevenen monument, queden.
M’estim més ser company d’Heràclit, pel qual tot es mou sense atur.
Ja que tot és impermanència la qüestió és aprendre a viure amb la impermanència.
No queda res i no ha quedat mai res.
Un món no és una casa que ens han donat, és alguna cosa que construïm. Això passa des del neolític.
I per això m’agrada mirar la tradició xinesa que restableix una relació ambiciosa de reconstrucció del món com el projecte d’una nova Ruta de la Seda.
Passa un esbart de tórtores salvatges i s’enduen les meves idees en els seus becs plens de besades.
Per ventura hem de besar més, fregar-nos més, saber-nos més, sentir-nos més.
Mir la corba suau del turó com una mamella dolça d’aquelles que m’agrada tenir dins la mà.
El pujol, que és l’esquema d’una esfera que no es tanca mai, em duu cap a la finitud, cap a l’inacabat, allò que és alhora, aleatori i mal·leable, i això és una cosa que s’assembla a nosaltres.
No hi ha res desagradable en aquesta indecisió geogràfica turoniana, en les variacions botàniques, en aquest relleu ple de moderació sense hostilitat ni docilitat, en aquesta manera de dibuixar un moviment cap amunt per recaure amb dolcesa segons les imatges familiars de les nostres idees i dels nostres somnis.
Em vénen al cap alguns putxets sobre els quals s’han bastit ciutats europees estimades, com Roma, París, Lisboa, Siena, Bergen, Porto, Edimburg, Budapest i Felanitx.
El turó de la Bastida, amb la pujada suau i ferma, cap a l’altura entremig d’un bosc de pins que crea variacions de comellars entre els quals s’obren camps d’ametlers, demana tacte, delicadesa, una ciència dels detalls.
La forma ondulada del pujol i els seus replecs fan que no s’ofereixi tot sencer a la visió i la mirada es desplega, relleu moderat conserva ací i allà els seus secrets (pas a prop d’una cova on hi ha rates pinyades, veig el pou abandonat d’un casetó de garriguer en ruïnes, m’encaramell en una paret seca perquè m’he perdut): El pujol és un art de la matisació.
Quan som a dalt, el turó de la Bastida m’obri el món, em transporta quilòmetres i quilòmetres damunt el pla del Raiguer mallorquí, és prou alt per permetre’m dominar el panorama i prou discret per esborrar-se en profit del paisatge.
Des d’allà dalt escolt la petita música que s’eleva des d’un esqueixament, des d’un enyor.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
