05.05.2019 - 21:50
Les margalides grogues que en aquests moments envaeixen el camp mal conrat em tallen l’alè.
Sembla que canten amb el seu groc diamantí de petits sols, tallats per les mans d’un obrador d’Amsterdam, l’alegria i la serenor de la lluita contra els poders malignes, que ens atenallen de pertot.
Com que aquestes margalides han estat relligades als moments més feliços de la meva infantesa, ara, quan les amar d’un sentit batallador i simbòlic, em diuen que no les retalli, que no les jivaritzi, que no les redueixi, que no les tanqui, que no les marqui, que no les empresoni, que les deixi a lloure, obertes a qualsevol música.
La poesia de les margalides és la seva llibertat.
Qui ho pogués dir tot amb una sola paraula!
No basta comprendre, cal endevinar.
L’agudesa de l’esperit fa que no tenguis por de l’atzar de les ocasions sobtades.
Passar gust, lentament; actuar, aviat.
Ja sabem que la dolentia i la bestiesa dominen.
‘Tots els que ho semblen són imbècils, i encara cal afegir-hi la meitat dels que no ho semblen.’ Aquestes paraules alades de mestre Gracián em fan pensera i em fan costat.
Però per mor d’això no ens hem de retirar de l’escena.
Al contrari. Cal ser els primers en la qualitat.
Veure les coses des de dedins.
Desxifrar les intencions.
Desvetllar els embats de la impostura.
Fer prova de mestria en les situacions més desesperades, raonament impertorbable, brio d’execució, facilitat de fer.
Vigilància que no conegui l’imprevist, vivacitat sense cap confusió, licitació d’enginy i saviesa.
Totes aquestes coses travessen com un llamp la poesia i la fan viure.
La poesia es gira, es regira, té mutacions, es metamorfosa, i la seva transformació embolica la transformació universal i ens descobreix una altra dimensió del temps.
Sí, la poesia pren l’actualitat a contrapeu, obri tot de coses noves de la història, desfà llocs comuns, sempenteja les pseudomodernitats i els academicismes, canvia de temps i de lloc com vol, alena l’aire lliure.
La poesia dóna llengua i fa llengua.
Lluita a les totes contra operacions d’ara mateix: l’anestèsia general dels homes i les dones i l’ablació quirúrgica dels poetes que descobreixen veritats amagades en les profunditats.
La poesia sap que hi ha estrelles tan allunyades de la terra que la seva claror encara no ens ha arribat, i clarors que veim d’estrelles que ja han mort.
La poesia lluita contra l’amnèsia i l’absència de gust, l’extinció de la lectura i el final de l’esperit crític, per la llibertat del pensament.
La poesia surt volant del paper com un estol de teuladers.
La poesia ens diu que és una escala de socors en aquesta època de catàstrofes.
Mir els grans cims de la poesia que encara resten il·luminats quan en el món governa la negra nit.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
