21.04.2019 - 21:50
|
Actualització: 21.04.2019 - 21:59
Ahir no podia amb la meva ànima i em va venir al cap aquell desig foll de tota la vida: ser un pare del desert.
Onsevulla que pens trob arenes engolidores.
El desert et devia donar una banda de sentigueres molt rica, perquè tostemps hi passava cosa.
I, sobretot, temptacions.
I quan duies la bruta, llegies o meditaves.
Més o menys com per aquí.
Al·lucín allò que altres només evocarien.
M’encoman a figures de salut, una Eumènide, una Protectora.
No vull de cap manera que l’altre es posi a fer jocs de seducció i de frustració.
Això embogeix qualsevol.
Passar de la tendresa íntima, còmplice a la fredor, al silenci i a l’adeu fa mal.
No ho aconsell per a cap teràpia emocional, ni autoconeixement a escarada.
Posar una gota d’enamorament en una relació amistosa llunyana l’acoloreix de vivor i la torna incomparable.
Dins l’esqueix sumptuós d’un tret d’arpa ravelià poden aparèixer les transformacions dels ulls dels lledoners que tenc davant la finestra.
Pens en les despeses de mots que faig.
La tudera verbal fresca.
Intent trobar els instants de les epifanies verdes.
Aquesta cremor suau dura molta d’estona com un suplici lent.
Fins que arriba l’instant de les fugacitats: no puc amollar la paraula, la llengua s’esflora i sent la llangor un foc subtil.
Els meus ulls sense mirada, les orelles em bordonen, la suor que em regalima per la pell, un calfred em xucla tot sencer, torn més verd que l’herba i, un poc més, em sent moridor.
No he vist la creixença amb cap aparell enregistrador de la matèria sinó solsament amb el llamp de l’esperit.
Si fes escriptura recreativa ho aconsellaria als lectors com un exercici, la moral del text, una empenta per a una major percepció.
Perdem la percepció i no ens en temem.
No hi hauria d’haver aparells de medició, analítiques, tacs o alguna cosa d’aquestes per saber les pèrdues de sentiguera?
‘L’eternitat és ara, o no és en absolut’, diu mestre Eckhart.
Punt i instant agermanats on hi són presents tots els temps més enllà dels temps.
Absència present i presència absent com la claror que crema i s’escapa.
L’assassinat esdevé ressuscitat.
Partida i retorn, somni i despertar.
La llum es desfà en la carn i la carn en la llum.
Hem perdut la capacitat d’habitar, habitar és el tret fonamental de l’esser i només si ens ajustam a ell, som.
Tenc la nostàlgia de trobar-me en totes parts com a ca nostra.
L’ull llenega pels bassiots com un ocell que planeja i va a remuntar el vol, recorr l’aire rodó, sembla que baixarà en un instant, però puja tot d’una cap a l’invisible.
Puja des del ventre a la gargamella, la tanca i la carbonitza, es fon el moviment en un buf.
Aigua cremada.
No veus com la vida esclata en tota cosa?
Tot respira.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
