07.04.2019 - 21:50
|
Actualització: 08.04.2019 - 10:31
No ho sé dir d’altra manera.
Ja no hi ha el crit despertador del pare per anar a pescar.
Ja no hi ha la línia groga que creix a l’horitzó.
Ja no hi ha aquest estat entresomnis, entrepasses, entretemps.
Ja no hi ha aquell sol ixent per un camí de pols roja estepes i romanins quasi secs que m’embaumen d’aromes.
Mon pare i jo amb les canyes, la senalleta i la il·lusió fresca.
Ja no hi ha els hams ni els cucs d’arena vermells de l’esquer.
Ja no hi ha aquells roquissars altíssims senyorejant l’aigua plana que es pinta de verds, blaus i transparències a poc a poc.
Hi ha els esclaus ofegats de tots els segles que ens miren sense ulls des del fons de les posidònies.
Ja no hi ha la camada llarga de la garriga amb la pesquera en punt.
Ja no hi ha mon pare que s’atura i comença a davallar agafat als penyals.
Jo no hi ha la por de caure.
Hi ha als fons marins mediterranis els emigrants assassinats per estats anònims amb noms i llinatges dels poderosos.
Ja no hi ha el sol que m’enlluernava.
Ja no hi ha aquell lloc exacte, aquella tenassa blava on els peixos ens esperaven.
Ja no hi ha el suret que com una gota der sang surava damunt les onineues.
Ubi sunt.
Estàs més sol.
Quin dolorós estar tot sol dins el silenci de les profunditats marines respirant la foscor abissal de la nit i plorant l’humanicidi que no s’atura.
Una vida no és un relat.
Conqueriré les hores per venir.
Construiré obres, esculpiré moviments, descobriré solucions, tocaré partitures, faré matx!
L’aire silenciós em toca.
Mocions transformades en emocions em feren.
El reclam d’un ocell innominat em transporta dins el celobert.
Sent l’elevació i la caiguda.
L’ascens i la gravetat.
Els moviments de la sístole i la diàstole de l’ànima.
La farsa torturadora d’un judici és la batalla.
I només resta la mateixa sortida de sempre.
Batallem, batallem, batallem.
No et llancis dins el groc de les margarides salvatges i exaltants.
No t’arrosseguis per damunt les escates ganivetejadores dels malanats que xisclen sense aturall.
No malversis l’elixir dels dies i dels amors.
Tota dona i tot home comença cada dia completament sol com la sortida, totalment sol, del cos que el va fer, dins aquesta lleixa d’ombra mesclada amb resplendor, dins aquest moment de confusió que separa la nit i el dia, dins la inintel·ligibilitat de les formes, dins la indistinció dels llocs, dins unes arenes xucladores d’un caos mesclat amb ombres…
Cada aurora cal reconstruir la vida i la vista i el temps, el lloc, la llengua, el mot, el nom, el món.
Només hi ha un camí. Batallem, batallem, batallem.
‘Només hem existit per això: per això sol / que no es pot trobar en el nostre obituari.’ Gràcies, amic Eliot, per aquests dos versos que ballen per la plana.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
