17.03.2019 - 21:50
Tenc el cos baldat com si m’haguessin pegat una pallissa de ca.
Per què sovint he d’aprendre lliçons a bastonades?
Era l’aprenentatge dels animals quan jo era petit. (El padrí pegava amb una verga a l’ase perquè anàs més aviat, els mestres pegaven amb un bastó a la punta dels dits junts de la mà de l’alumne perquè fos bon al·lot; ‘la lletra amb sang entra’, sentia dir.)
Sí, és un aprenentatge que hauria d’estar prohibit per a animals i per a persones.
I he hagut de tenir una gran pèrdua, que m’ha fet un maler, per creure que no som infal·lible.
Tots som fal·libles, ai las!, encara que ens enganyem de vegades.
Avui he llegit un koà búdic que m’ha fet pensar molt: El mestre té el cap del deixeble davall l’aigua molt de temps, molt de temps; a poc a poc les bimbolles que surten del nas i de la boca es fan més rares; en el darrer moment, el mestre treu el cap del deixeble de l’aigua; el reanima. ʻQuan hagis desitjat la veritat com has desitjat l’aire, sabràs el que és.ʼ
Vull aprendre a veure-hi de tots els costat a la vegada.
Tenir una escolta nova per a sonoritats invistes.
I sent com sabia mestre Flaubert: el seu ús de la gramàtica ha renovat molt més la nostra visió del món que les categories de Kant.
Només l’estil ens diu on és el vertader i el fals.
Pot passar que algú digui alguna cosa que sembla falsa, però que serà vertadera a causa de l’estil.
Un amic pintor que fa anys i panys que intenta capturar l’aire de les figueres a les diverses estacions de la vida amb un art de la convulsió pròxim a Van Gogh, em deia assús-suaixí: ʻArriba un moment a la vida en què decideixes fer una caminada i et passeges en el teu paisatge.ʼ
M’alegr una cosa de no dir de veure senzillament com l’olor de fenàs tallat en fa calfreds de pler i que la roca mesella de líquens negres i grocs té el color de la terra i visc la sensació de ser a l’altre costat de la natura.
Aprenc a observar amb atenció com feien els indis del Far West; l’ull, l’orella, els xiuxiuejos, la respiració, el sentit de l’objectiu, això s’educa.
Cal no desviar la coneixença del temps que fa, d’unes mates que es mouen, de l’ombra d’un núvol, d’un reflexos que no saps d’on surten i t’enlluernen un instant.
L’observador com l’escriptor fa feina damunt el tall de raor; tota línia, fins i tot la més sinuosa, ha d’acabar com un cabell tallat net a l’aire.
Pacient, mir, cerc el perquè de les coses.
Equivocar-se sobre el tempo d’una frase és errar el seu sentit: saber viure, saber escoltar, saber parlar, saber llegir.
Ja ho deia l’amic Débord: ʻPer saber escriure cal haver llegit, i per saber llegir cal saber viure.ʼ
I has de pensar i creure, hipòcrita lectora, amiga meva, que el màxim que pots atènyer en aquesta vida és un punt de vista.
Podeu llegir el text rectitat per Biel Mesquida mateix:
