10.03.2019 - 21:50
|
Actualització: 10.03.2019 - 23:01
Començ fort.
Així com vius, llegeixes.
Torna-m’hi torna-hi!
Faig l’apologia sistemàtica i necessària d’un cert art de viure.
Lluit contra l’atròfia de les sensacions i la pèrdua de la percepció, contra l’oblit.
La barbàrie i l’obscurantisme recorren el món com fantasmes de l’apocalipsi quotidià.
No vull separar immanència i transcendència, realitat i representació.
No vull la memòria abstracta, sinó els records enfonyats dins el cos!
Rememor tostemps.
Ressuscit!
El temps retrobat.
No te n’adones, que vivim a la vorera d’un precipici continu?
Llei obligatòria, rendiment, clixés, insensibilitat, desigs de mort, respectabilitat, imatges publicitàries i consum, usura, repressió, reduccionisme, fake news, robotització ramadera, l’infern amb pebres.
Contra tot això escric:
Som un paradís constant de detalls!
Som els endemans!
Som un mirador de punts de vista múltiples!
Som el Puig de Massanella.
Som la mar d’Alcúdia.
Som el cuc de terra.
Som el pèsol d’olor florit.
Som l’abella que s’ofega dins el safareig tapat de groc.
Som la mà que la salva.
Som la roca viva.
Som el despertar.
Som el pol·len, som el romaní, som la cadernera, som l’aire assolellat, som la drecera, som el ginebró, som el coval, som l’ullastre, som el cloquejar de les gallines, som el capvespre, som l’obert, som el temps.
Som el paisatge, que és esperit.
I som l’esperit, que és paisatge.
El paisatge expressa les fues de l’univers i és l’autoretrat.
Som allò que escric.
Calc la meva forma sobre la del terra-cel-mar, i model el meus sentiments sobre les muntanyes i les aigües.
Esdevenc interiorment allò que pint.
Fonts ufanes infinites de l’espessor de les coses fetes amb els milfulls infinits de l’espessor del sentit dels mots, dels mots sentits.
Els trets d’aquestes paraules desperten les metamorfosis inacabables i la seva alegria estranya.
Invent raons noves de viure amb actes resoludament sensuals.
És una visió instantània que no s’acaba mai.
Despreniment i rapidesa.
El relleu actiu de cada objecte, de cada planta, de cada animal, de cada humà, de cada tot.
Som el vol d’un esbart d’estornells.
Medit la lleugeresa.
Som un pi.
Medit la perseverança.
Som un núvol.
Medit la transformació.
El poeta, l’artista, el creador no és un escenògraf: basteix centres actius de vida que poden simular la insignificança i que són més reals que tots els esdeveniments del seu temps.
No veus aquest diàleg constant?
No sents aquest intercanvi de formes continu?
No et tems de la simplicitat i l’evidència de les coses de cada instant?
La separació és conjurada i amb un gest de tinta sobre el paper s’acomiada el servilisme, s’ateny la llibertat i basta per significar-ho tot.
Tenim l’orella preparada per a veure-hi?
Tenim l’ull prou tocat per a escoltar?
Sabem acaronar la pell de les idees fugaces?
L’hivern s’acaba, respira, esclata.
Podré continuar aquest viatge immòbil?
Cal descobrir la història davall cada mot.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
