31.03.2019 - 21:50
Visc aquest temps de canvi estacional com el sorgiment d’una ufana de poesia.
Les fressèlies sanguínies dins un gerro verd amb aigua fins al coll a la biblioteca.
Els remolins de lluna entre els llots, negranitencs, d’un Sena que puja a poc a poc.
La punyida d’un llamp al cervell entapissat d’amoroses sinapsis.
Una imatge d’aquells ulls que ja no es recorden clars.
La fórmula fugaç d’una sensació olorosa que no has sentit mai.
Aquelles notes que et definien el temps d’uns instants memorables.
Les vibracions de la meva llengua que canten uns camins de pensament pels nervis i les corretges de connexió de la carn.
Entr dins les aigües salades i no entr dins la mar.
Través les muntanyes transparents de terra i no través les muntanyes.
Toc una petita melodia de tristor i no toc cap melodia.
Tanca els ulls! Sent allò que passa al teu cos! Ningú no arriba a la nit per la claredat! Per a la fondària cal fondària! A la fosca no li és necessària la llum! Ningú no acull a ningú si ho argumenta amb si mateix!
Cerc un espai de divagació: lliure, ample, atemporal, desorientat, salvatge…
La vertadera via és el mode passiu: el passiu.
Joan de la Creu deia aquestes coses, aquestes paraules alades, aquests no-camins.
Som i no som.
Tenc somis i no somii res.
El somi és tan viu i tan indesxifrable que no es deixa agafar per les xarxes del llenguatge que el volen fer dir.
El somi veu allò que la percepció no ha descobert.
Les visions són el contrari dels somis. Visió és veure amb els ulls ben badats.
Somiar és veure amb els ulls tancats.
Amag un ramat de vergonyes terribles en el lila de les espasetes que omplen els llocs mal conrats; en els regruixos circumvolucioners d’una nou; darrere l’alè blanquinós del llenguatge oral; en les coves de l’oblit; davall la roba blanca de taula; en l’envitricollada narració d’una rondalla.
Revenir sobre les meves passes és l’essencial!
Retornar cap enrere és un desafiament mal de fer!
Revocar és la tasca que demana més esforç!
La mort ho és, irrevocable!
Mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa!
Aprendre a força de bufetades és un aprenentatge animal que els humans practiquen de cada cop més.
Les plomes dels ocells serviren, de cop, per escriure.
Vet aquí la reutilització d’un símptoma que el cos s’apropia de bell nou.
Persones que ens han deixat s’apaguen com a llums que s’acaben al fons de nosaltres.
Les finestres obertes d’ampit en ample sobre la dolçor fosca del jardí s’omplen del fum amb olor d’herbes i troncs d’ailant del formiguer encès.
Respir aquella grisor boirosa del fumer.
Toc de cap la pols de les ales d’una papallona.
Escriure sense aturall és una forma de viure sense meta.
Viure no té camí.
Viure és anar sense camí: vagar, divagar, rodar pel món.
Cal saber desmissionar de la teva missió, desenrolar-te del teu rol, emigrar, divorciar-te, precipitar-te i fugir a les totes, rompre les vies per enganyar el perseguidor; amagar-se com un conill de la fura, volar com una rapaç nocturna que confia el silenci del seu desplaçament a l’aire de la nit, submergir-te sense ni un renou dins els líquids vitals, abandonar les funcions de la teva vida i de la idea de la teva vida i fins i tot de la idea de duració de la teva vida.
Mir la pluja de llum darrere els vidres gratellosos.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
