24.02.2019 - 21:50
Caminar i escriure sia el que sia són dos remeis excel·lents contra l’ànsia que ofega.
Vull interrompre la cridadissa i el furor de la història, el bla-bla-bla i l’agitació de l’actualitat que em vol fer creure que són Història, els llocs comuns, els clixés, les mentides, els càlculs, el cinismes, les falsedats, les violències…
Només trob un camí: la bellesa del món.
Vaig per la via de la contemplació i de la visió.
Sent com els mots i les cal·ligrafies ixen de l’espai i del buit per tocar el detall més petit.
I pas molt de temps davant la mar.
Llegesc mestre François Cheng: ‘La veritat del món visible, present sencera en cada esser, en cada objecte, és alhora llum i música, ritme que avança cap a l’Harmonia primordial.’
Badoc la mar.
El caló ple d’algues: muntanyes d’algues, jaços d’algues, sementers d’algues.
Ensum la fortor voluptuosa d’aquella carn de mar en estat de demolició, de canvi viu.
Em tap tot els cos d’alga mentre mir, just sullà, dins mar, jardins florits de posidònies d’un blau-verd negrós que es bressolen davall la transparència de l’aigua salada amb contrast ferreny amb els deserts cremosos de les dunes d’arena travessades de marbres, esparralls i donzelles que neden a les totes.
Com puc trobar l’enginy fèrtil, la imaginació lliure, la ciència dels alens vitals?
El primer gest és agafar distància, concentrar-se, esdevenir interiorment allò que desitges escriure.
Si hi ha un instant de vacil·lació, la visió clara s’esvaeix.
Nòmada i ràpid, perquè tot es mou tostemps.
L’escrit és un centre de vida tan més actiu quan més pot pretendre la insignificança.
L’instant enlluernador dura, el món alienat s’esborra.
Perquè eren fràgils, peribles, no-resers, furtius; els signes esclatants persistiran.
Per què som aquí?
Som.
Per la mirada que sap veure tot és música, tot és cant.
La simplicitat d’un tret de lletres em dona la polifonia secreta del real.
Acomiad l’esclavatge humà i el conjunt, com la llibertat, és d’una insolència magnificent.
Perseguesc el meu viatge immòbil dins la tinta i els colors de les ales de les oques salvatges escrites a la seda per un pintor anònim del segle XII.
A la seva imatge i semblança voldria clavar el cant de la bellesa del temps migrador i volàtil en el paper tremolós amb la precisió d’un lepidopteròleg.
En un món en què reina la ignorància, pensar esdevé un crim.
Faig preguntes a la mar i em respon amb un silenci planer on només escolt el batec arítmic del meu cor.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
