10.02.2019 - 21:50
Un amic m’aconsellava: un escriptor no ha de contar la seva vida així com l’ha viscuda, sinó viure-la tal com la contarà.
No vaig entendre per què em deia això. No he decidit escriure cap llibre de records.
Ador el món mut negligit per tots els discursos, abandonat de tots els escrivents.
La vida de cada dia d’un objecte, un vegetal o un animal és una font de coneixences desconegudes i inèdites.
La inquietant o enigmàtica proximitat de la natura i de les seves variacions musicals no m’havia semblat mai tan acollidora, tan benèfica, tan vitalitzant.
Cal saber mirar amb atenció desperta, sentir el paisatge dels detalls amb una emoció primfilada, escoltar amb les parpelles de l’oïda ben obertes, ensenyar-se a si mateix les passes que cal fer per les dreceres del tacte i del contacte: reconciliar la ciència i la poesia.
Aquesta passió estètica és una ètica i, naturalment, una de política.
Cal no oblidar-ho mai.
D’aquesta manera lluitam per les llums i contra la fosca.
Aquest obscurantisme que com un fantasma recorre el món per enfonsar-nos en les conegudes i maleïdes barbàries.
Barbàrie dels poderosos, barbàrie dels mercats, barbàrie dels explotadors, dels privilegiats, dels depredadors, dels destructors de vides, de terres, mars i cels.
Ens volen fer viure en el desig de mort per xuclar-nos la vida.
Per això cal inventar apassionadament raons noves per a viure un poc feliços en els replecs d’aquest nuar-nos tan sensual i vertader, obrir els ulls de bou interiors perquè facin de respiralls, fer un viatge als recursos infinits de l’espessor de les coses i de les relacions amb l’ajuda de l’espessor de sentit dels mots, provocar invasions de qualitats afectives, crear subversions íntimes tan senzilles i fondes com les que produeix un càvec quan extreu de la terra herbetes, arrels, palles, cucs, escarabats, terrosos, ous i llavors amagades.
Tot és flux, transformació, procés.
No hem de fixar un horitzó a la mirada, una essència al que és ver, la seva unitat és la d’un teixit comú a totes les coses.
No veim el real. Cal realitzar-lo per sentir-lo, l’evidència és el més negligit i el més amagat.
Cal lluitar per les evidències que ens neguen sempre seguit.
Aspir a la relaxació atenta, a la descontracció ordinària, a la serenitat nerviosa, a la indiferència activa.
Deix les convulsions, abandonat i content, la histèria em troba impassible.
La saviesa assaboreix els colors.
La poesia de la natura i de la lletra és una via gloriosa.
Respir el poema (la pedra, la flor, el núvol), el sent, el faig créixer en mi, el visc, el bec, el toc; tots els sentits són convocats en un sobrevol i una precisió brolladors de llibertats.
Escolt les ressonàncies.
Van més lluny que la paraula.
Visc en el cos de les coses.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
