03.02.2019 - 21:50
|
Actualització: 03.02.2019 - 22:21
Una amiga m’envia un poema popular que ha trobat dins una pepa japonesa: ‘Així és la vida / Caure set cops / I aixecar-se’n vuit.’
Quan acab de llegir aquests mots, el descoratjament, que em persegueix aquests dies per mor de les notícies que visc de totes bandes, aquest descoratjament que em converteix en una pepa Daruma (de les que no tenen cames i que les has de fer moure a copets) es transforma en un aplom assegurat per una quilla interior.
Aquesta és la força-quilla d’aquest petit poema tan senzill, tan simple, tan ple d’energia.
Les ales del jardí van plenes d’aquest sol hivernenc que la meva padrina deia que era molt constipador.
I les arrels dels lledoners creixen davall aquestes lletres nuades amb l’alegria d’escriure.
Encara que em miris als ulls, encara que facis dreceres per aquest camí que no té mai tornada, passaré davant tu vorejant l’abisme per un camada més estreta que un cabell.
Escoltaré les veus de la terra —l’olor de fum de la foguera de fulles seques, el dringuejar compassat del brollador, el tacte de les nesples macades, els crits d’uns nins enfora, les paraules que dormen en els llits de barbeta entre les pasteres, les petites ones fermades a la pell del safareig—, les coses que no passen mai.
Defensaré la noblesa: l’absència de càlcul, de manipulació, la submissió a un esperit de generositat i d’acolliment, d’hospitalitat…
Cerc a la desesperada un lirisme trash seductor i desconcertant com una cantata singular de revolta lluny de banderes, manifestacions, pancartes, consignes, llocs comuns.
Amb un dit a l’aire, trobaré l’instrument ideal per captar la lletjor d’aquest món?
Per què els humans tenen abans de tot la necessitat de l’estima de l’altre que la de la seva pròpia consideració?
La resposta és clara: tenim necessitat de ser vists per l’altre per oblidar el no-res d’on venim i cap a on anam.
Toc a la porta d’una pedra i no em deixa entrar.
Toc a la porta d’una gota d’aigua i no em deixa entrar.
Toc a la porta d’un arbre i no em deixa entrar.
‘No tenc porta’, diu la pedra.
‘No tenc porta’, diu la gota d’aigua.
‘No tenc port’, diu l’arbre.
He perdut l’alfabet de les emocions.
Vull fer una suma de mormols, una antologia de sospirs.
Vull practicar la resistència espiritual amb la ciència, l’art i el plaer com a formes darreres del sabotatge.
Saquejar l’univers, definir l’amor, trobar mots que deixin de servir al pensament, fabricar llum negra.
Esdevenir explorador de la fallida humana, ressuscitar amb alguns tocs una època, un estil d’ànima, esdevenir miniaturista d’ara mateix, expert d’estranyeses.
Fer coses sòlides amb el friable, marbre amb ferralla.
Gat de lucidesa i amb el dandisme en punt, em passeig entre el fang de trinxeres fumejants.
No estic descontent de la meva obstinació en existir segons regles enigmàtiques.
La fira de les vanitats pot durar o s’interrompre.
Estic preparat.
Esper.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
