06.01.2019 - 21:50
|
Actualització: 06.01.2019 - 22:16
Vivim en unes societats en què els individus no tenen cap relació directa amb els seus sentits.
El personal no creu en allò que experimenta per si mateix, sinó en allò que veu en les imatges, allò que li donen rosegat i paït.
Alenam entre el rendiment i la insensibilitat, entre els clixés i els fantasmes, mentre perdem percepció a les totes.
No tenim temps per a res.
Hi ha coses que es poden aprendre amb rapidesa.
El temps, el nostre gran tresor, serveix per a pagar cara l’adquisició.
Són les coses més senzilles.
Cal tota una vida per a conèixer-les.
Aquell poc de nou que cada humà treu de l’existència és l’únic llegat que cal deixar.
La simplicitat és una alquímia pacient que he cercat tota la vida.
Dir més, dient menys.
Aprendre a observar, tot es juga aquí.
Observar com aquell indi de la infantesa que mirava en totes direccions, que escoltava els batecs de la terra, que ensumava el vent, que tocava el tremolor de les plantes, que tenia l’ull, l’orella, el nas, els reflexos, la respiració, el tacte, el sentit de l’objectiu educats.
Sí, això s’educa. Cal repetir-ho tostemps.
El resultat seria una percepció directa i massiva, una empremta.
Som conscients de les empremtes que ens deixa un poema, un paisatge, una conversa, un sentiment, un aroma, una claror, una veu estranya en estat d’insurrecció?
Molts d’escriptors i d’artistes que estim esdevenen més simples quan envelleixen.
Com dins un llamp tenc de cop el sentiment de ser a l’altre costat de la natura.
Em passeig pel meu panorama interior, singular, secret.
Agaf dues floretineues de gessamí.
Les ensum.
Tot l’aire d’uns versos de Kavafis sobre els desitjs insatisfets ixen com una font dins el breu perfum bioquímic.
El teixit de les muntanyes són ones que em tapen i em destapen en un moviment harmoniós. Sent la saladina de Joan Alcover i m’amara un llagrimeig subtil.
Visc dins les epifanies.
Aquestes experiències interiors que vénen de l’exterior, de les quals endevinam el lloc, el moment, l’esclator de sensacions, amb una referència precisa en la qual el relat queda ocult i no resta més que una osca, una citació, un vertigen, un deixant, un nom.
Quin gust trobar aquest instant obert de realitat que esdevé enigmàtic perquè agafa diversos temps i espais alhora amb la seva potència d’aparició!
La mà tremola de cada vegada més quan intent bastir aquests castells de cartes que en un altre temps m’havien semblat habitables.
La paraula és aquest vent que va ser aigua.
I torna ser aigua quan es treu la màscara.
Per què els pensadors místics com Rumi em mostren, elèctrics, l’entrada del camí?
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
https://soundcloud.com/user-776570511/closcadelletra-clvii
