23.12.2018 - 21:50
Em vull desprendre de totes les rutines i les cegueses, de tots els finalismes que m’ataquen sempre seguit per obrir els ulls a la infinita varietat de les coses.
Duc dins el camí que faig l’empenta de la correntia i de l’embat.
Sempre aquest cel inacabable, totes les coses de la natura sense límits m’atreuen i em donen l’ocasió de mirar amb plaer.
En aquests moments el promeneur solitaire sent que les coses esdevenen més clares.
Arriba a un caminal de plàtans gegantins.
El terra és una estora espessa de fulles marronoses i seques que fan crec-crec.
Es posa a jugar sota les fulles que li parlen de felicitats i de designis.
I la claror fa aigües dins el capaltard.
La mirada perd les arrels.
El rosa i el morat del capvespre pugen com una boirina o el fum immòbil d’un formiguer abandonat.
El crit dels sebel·lins que van cap a les vinyes amb les darreres taques de rovell als ceps gastats em fa més coneixedora l’alçada del núvols.
El crepuscle s’allarga com si tingués necessitat de ser més vast i més nítid per oferir adherència al llunyà, al desconegut que l’abraça.
Grandesa calma, sòlids fonaments, vertadera majestat de les onades de pedra, sense èmfasi ni excessos: la Serra violeta com a ciclorama.
Camín per uns llocs en què veig les coses transformar-se, sense noms, sense signes, sense sentits.
Necessit aquests llocs i els desig.
Què vol aquest desig?
Només l’apaivagament.
Dic un versos d’un poema de Li Quingzhao del segle XII i sent la pena mesclada a les coses del món, als moviments de la nit que arriba amb passes d’ocell a l’aire.
Obrir, obrir sempre i tant com puguem!
Pens que cal obrir-se a la llum, cal derramar dia, ara que l’obscuritat camina amb passes accelerades cap a la negranit.
Lleuger tremolor a l’esquena: el primer calfred és com la imminència d’una prova o d’una revelació.
Plecs de la llunyanies, buidades per la llum tan nítida de la mascara nocturna.
Aquests mots no són quasi res, i són el reflex de la necessitat de trobar, en els esqueixos d’un passeig, alguna cosa que ens dugui els passos cap a un espai diferent.
Com si una porta invisible s’obrís cap a l’amagat sense nom.
Dins la nit, mir el que queda de la lluna plena, que s’eleva entre els núvols i els arbres negres, i veig una estrella fugaç que cau en vertical amb un xiscle de silenci.
Potser és que hi ha una geografia sagrada en la qual certs espais tenen un missatge del qual sentim els efectes, però que som incapaços d’expressar-los i encara menys de definir-los.
Pols d’esteles: el camí blanquinós de la Via Làctia.
Sent una paraula pròxima i infinitament llunyana, una xarxa de veus amb longituds d’ones diverses que canvien de l’una a l’altra, una vena de combat contra les fossilitzacions.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
