20.01.2019 - 21:50
Pel turó, per la drecera, a través de les mates, pel parc, per les troanes, a través de l’aigua de la font, pel bosquet, a través del foc, pel sementer llaurat, corr, més de pressa que l’esfera de la lluna quasi plena.
‘Rebategem tots els mots!’, crid com un orat.
I les paraules plenes d’entusiasmes arriben en estols lluminosos i no es temen que entren dins un temps inhabitable.
Pobres mots! No saben que penetren en una empresa difícil i llarga en què seran convocades l’enciclopèdia, el somni, la imaginació, el telescopi i el microscopi, la rima, el joc sonor, l’èxtasi, la contemplació, el quequeig, la despesa, l’ofec, la lluita, l’oblit, la volubilitat, el silenci, la migranya, la intel·ligència artificial, el somni, la tendresa extrema.
I aquí hi ha un protagonista: el diccionari.
Perquè tots els mots han esdevingut opacs, perillosos, plens de recursos inexplorats, verinosos, cecs, sense sentits, lloccomuners…
Creus que he somniat totes aquestes fetes?
Creus que l’ull ha escoltat cadascun dels crits dels mots que em demanaven una resurrecció petitoneua i viva?
Creus que hi ha alguna cosa patètica i hilarant en aquest patir per la respiració dels mots?
Creus que els mots morts puden per les reaccions bioverbals d’una cadaverina pròpia?
Veig molts d’escrits pudents, sent molts d’escrits pudents, toc molt d’escrits pudents, ensum molts d’escrits pudents, tast molts d’escrits pudents, em fan un maler molts d’escrits pudents: crits pudents.
Apag tots els mitjans de descomunicació plens d’imbecil·litat, d’estupidesa, de curtor, de dolentia, de renou, de bombardejos, de carn humana feta malbé, de cadàvers exhibits i oblidats, de foc, de ruïnes, d’innocents assassinats, ofegats, maltractats, empresonats, de llàgrimes tudades, de furors publicitaris, de malanats, d’un riu de neurosis que no s’acaben mai.
No sé com ni de quina manera esdevenc passejador solitari entre camps d’ametlers que floreixen dins les tenebres amb la lenta suspensió dels pètals, dels estams, dels pistils, dels perfums en una vaporosa via llisa i calmosa que les pedres, els ocells, els núvols i els peixos comprenen.
Les flors d’ametler ens esperen lliurades al buit.
Quan tornaran els humans?
Mirau les flors nacrades, lluents, sempre allà, en l’espai obert, l’espai lliure pel joc del temps en els temps.
Flors íntimes.
(I l’íntim és el superlatiu d’interior, l’essència de la cosa.)
La tinta fa viure el paper que esperava esser fecundat per la tinta.
Mots d’aquarel·la basteixen branques blanques que cap transparència pot ennegrir.
A qui em puc confiar?
Un pinzell dirigeix la floració suspesa dins l’aire gelat.
És una vara per aquest silenci fet música que toca a l’interior del defora.
Fora interiors!
Fora presons!
El més simple és el més complex.
Tot és desclòs, defora i desclòs.
Vaig cap al més pròxim.
Allò que m’és el més pròxim m’és el més estranger.
Flors d’ametler que són el recolliment de la paraula, allò més a mà, allò més fàcil.
Som dins l’ascesi.
Flors d’ametler viscudes, escoltades, menjades, escrites, respirades, begudes, tocades, pintades, sentides que són.
I són camins de coneixença dins la gratuïtat de l’instant que caç i que dura amb calma, energia, luxe, ordre, bellesa, salut i voluptuositat.
Pint el passatge.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
