02.12.2018 - 21:50
No vull aturar-me.
He d’escoltar el món i l’he de traduir damunt la pàgina en blanc com si les lletres ballassin, com si els mots fossin dansaires de vitalitat deïdora.
La mà em tremola de cada vegada més quan construesc aquests castells de frases que voldria que fossin unes intempèries on viure com dins la casa del temps.
Escriure és una transacció secreta, una veu que respon a una altra veu.
Camín per dreceres quasi esborrades, que a moments es perden. El caminoi em parla. El fet que pugui dir qualsevol cosa resulta als meus ulls molt misteriós i molt reconfortant.
La claror s’allarga per les fronteres de la nit.
La llum esdevé blau clara i, a poc a poc, torna rosa en el despertar del dia.
Guard intacta la feblesa.
Sé que el món no és infrangible i acabat, sinó que està fet de teixits diversos i insospitats que de vegades es manifesten.
Cerc l’atenció i la perseverança.
I el recolliment.
Pensaments? Quins pensaments?
Escolt els consells dels verdets i de les molses que viuen damunt els maresos del jardí, més antics que tot saber…
Sent la veu estrangera al bosquet sense cap eco. L’ocell que no oiré pus mai en la vida.
Cal cercar sempre el que és més complex, més improbable, menys reduïble a fórmules.
Canvii el signe de les coses. Transform el dolor passat en joia present, faig art amb la mort.
Cerc el gest artístic d’aquells pintors orientals que en deu anys no fan res, es passegen a la vorera de l’aigua i que, de cop, en dos minuts i tres pinzellades, pinten una ànnera admirable.
Llegesc sempre seguit per eixamplar el meu lèxic i tenir a la meva disposició per a un mateix sentit una desena de mots de llargària diferent.
Això és essencial pel ritme.
I el ritme és sempre el primer: una mescla indissociable d’una emoció forta i d’una tria de paraules infinita.
Agaf els textos de mil i un sabers, no deix que cap em posseeixi, me’n ric de tos, els suc, n’estoig un parell de gotes i els tir.
Cerc una potència de concentració i de llum que irradiï en cadascuna de les frases com la calor d’una fornal i que mostri totes les fams de la humanitat.
És com si el nostre món es trobàs unit a un altre món que no veim d’ordinari, però la intervenció del qual en períodes decisius, pot salvar-nos de l’enfonsament.
La llum que ens ve d’aquest altre món només pot ser entrevista per esqueixos, intervals, escletxes, és com un llamp que ens arriba d’un lloc estrany, estranger, extern i que ens mostra en un instant alguna cosa del que som: és la paraula ressuscitada.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
