14.01.2018 - 22:00
Plou.
Plou damunt la terra de call vermell.
Damunt els ullastres malalts, damunt els penya-segats de marbre, damunt el cant dels ocells.
Plou damunt les paraules. Una pluja fina, lleugera, constant.
Hi ha espires damunt l’aigua blavissa. Es pot cremar la mar?
Voldria que el temps m’ensemençàs de la simplicitat dels instants i que els mots ressonassin amb la transparència de l’aigua que ix d’una font.
Que la paraula fos llum i alè!
Però no puc caçar mai el cant, viure en l’espai de l’enlluernament, estotjar la clau que obri les portes dels vertígens.
La paraula sempre és fugitiva, inaccessible, misteriosa: palp la cal·ligrafia dels sons, passeig entre els meandres de la frase, em capfic dins les fondàries del sentit.
Explor la serenitat d’una dicció singular, gargoteig un discurs despullat de qualsevol intenció de convèncer el lector, de fer brillar el que discorr o de fer valer una victòria de qualsevol espècie.
En aquests temps ombrívols i plens d’amenaces cal avançar en la direcció de l’inconcebible, dins el món de la contradicció amb mitjans i sentiments ambigus com una mescla d’amor i desinterès, de fúria i de negligència, d’ambició i d’ironia.
Com una aranya que es dissolgués ella mateixa en les secrecions constructives de la seva tela, així em sent quan segreg aquest teixit ple d’enllaçaments inacabables en els quals em desfaig sense remei.
Cal que hi hagi una mala fi de mots possibles en molt poques paraules.
Que la música de la veu dibuixi alguna cosa com una constel·lació reveladora del temps en què ens trobam.
I alhora sigui una veu múltiple, però al més clara possible, sense cap hermetisme o amb hermetismes que no es vegin, sense cap sacralització.
Amb una funció extremadament política més enllà del sentit primer que es dóna a aquest mot.
La missió és la llibertat, la llibertat més gran possible, les llibertats, el fet mateix de poder escriure el que tens ganes d’escriure sense els frens, els obstacles, les oposicions, les censures que no et deixen practicar aquesta llibertat absoluta.
No hi ha clarianes. Plou a temps complet.
I de bell nou el cel ha tornat negre.
I la mar ha esdevingut, fins allà on es perd la vista, una immensitat de pluja.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
