17.12.2017 - 22:00
El paisatge de fons de les meves lletres és la lluita d’anys i anys, quasi puc dir segles, per les evidències.
Ni els meus pre-socràtics, ni els meus moralistes del XVII i XVII francès, ni els meus mestres de carn i ossos m’havien preparat per a la feta.
I el combat és lent i llarg: el combat és inacabable.
El combat és aquí, ara mateix.
No m’ho havien dit mai així de clar.
Em pensava, empès per una ingenuïtat que a partir dels vint anys ja cau dins el ridícul, que a la darreria del segle XX quan s’assoleixen certes conquestes personals, socials i polítiques ja era per sempre. Que no es tornava enrere. Ingenu i beneit, ai las!
Duia cucales i ulleres d’un optimisme infantil.
Ha ha ha!
Ara crec que jo ho començ a saber: l’espai de la lluita contra el mal de cada dia és temps desplegat o megacondensat, una dimensió singular i equívoca del temps.
Sense acabatall.
Instants, llamps, masses de duració, ganyotes, monuments, cendres, absències, masses d’evaporació, sensorialitats fugisseres, vestigis.
Confrontam el que existeix amb el que podria existir: lluitam per a l’impossible quotidià amb el risc com a atmosfera.
Sense parar ni un moment: aquí hi ha el clau i la clau de la conquesta.
Cal fer veta de la bona com la natura: de totes les formes diferents i impensables; per defora i per dedins i alhora per les dues bandes; nuant i desnuant, rosegant, cremant, transposant, enterrant, parint, esborrant, grafitejant, mirant de l’endret i de l’inrevés, de dalt a baix, de la superfície a l’interior, omnispeccionant i transpeccionant, d’esquerra a dreta, de pertot i arreu, sense repetir-se, cremant les naus, refent el camí sense descans, reviscolant sempre seguit, amb el riure assolellat dels déus, amb la força de totes les possibilitats amagades de la voluptuositat corporal, del gust creador, del coratge necessari, de la saviesa glorificadora de saber-se i dessaber-se simultàniament, amb una confiança irreductible, sense pauses.
Escriure és viure sempre en mode d’insurrecció constant.
Cal no amollar mai: escriptura i llibertat són una mateixa substància.
I no oblidar sobretot que la Lectora, dels mil i un sexes de l’esperit, també, tan bé, escriu!
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
