26.11.2017 - 22:00
I ens dirigim a l’art perquè ens mostri alguna cosa del que sentim.
Aquella pintura d’un frare italià que retrata una Anunciació em diu fort i clar: benaventurat qui sent aquesta imatge perquè no assaborirà la mort.
I ens dirigim a la literatura perquè ens sedassi alguna cosa del que som.
Aquells assajos d’un pensador francès del XVII que rellegeix els clàssics grecs i llatins i en treu lliçons de vida m’interpel·la: benaventurat qui interpreta aquestes paraules perquè ell no assaborirà la mort.
I ens dirigim al cinema perquè ens faci veure alguna cosa del que fórem.
Aquella pel·lícula d’un rus que ens documenta el sacrifici em commou: benaventurat qui llegeix aquestes imatges perquè ell no assaborirà la mort.
Vull esser un esser viu eixit del vivent, anar a l’origen: benaventurat qui celebrarà el principi, i coneixerà la fi, perquè ell no assaborirà la mort.
Vull esdevenir el que som, el que no he deixat de ser: benaventurat el qui és abans d’haver estat. Car el qui és ha estat i serà.
Gnosi en grec vol dir coneixença. Els gnòstics són uns coneixents, considerats herètics i heterodoxos arreu. Els seus textos em parlen d’una bona nova i quan menj i sent i escolt i veig els seus mots enlluernadors puc descobrir l’energia d’aquest etern present que diuen amb expressions moltes vegades secretes dins les noves catacumbes d’ara mateix.
El desembre de 1945, a 130 quilòmetres de Luxor, uns foravilers egipcis troben uns papirs perduts des del segle IV. És el tresor de Nag Hammandi, tot un saber gnòstic: una insurrecció cervelltremoladora del temps. Un punt de la constel·lada saviesa que ens ajuda a viure.
Dins la nit fosca les seves benaventurances esdevenen llumenerets blaus que ens fan respirera en uns temps de pantaix.
La veritat és una menjadora de vida. Vet aquí perquè cap dels que s’han nodrit de veritat no morirà.
Acabaré amb l’Evangeli d’Eva que em toca com un ram d’escarrassos: Jo som tu i tu ets jo, i, on tu siguis, jo hi som, i jo som en totes les coses disseminat i d’allà on vulguis tu m’assembles i assemblant-me, t’assembles a tu mateix.
Per què sempre mestre Llull apareix quan menys l’esper?
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
