Mir pels intersticis, per les escletxes, per les fissures.

Alç el vel de les coses per enfonsar-me en allò pregon que no sé.

Vull glapir la reguera del temps.

Vull escodrinyar els racons de la solitud.

Vull fer dissabte a l’oblit que tostemps ataca.

No sé si podré revelar el costat lluminós de l’existència en aquesta època brutal i contradictòria, opaca i negre, on desvivim a les males.

Cerc un enlluernament en paraules antigues, la posada en escena de fragments de vida enfora com un mar, intent dir en el viu de la seva inquietud que confegir mots és un acte de coneixença.

Cal alliberar l’alè.

La paraula sembla que té un sentit o dos, però guarda dedins la sonoritat presonera. Rompre el motlle on s’ha enganxat és el picar pedra de cada moment feiner. I quan ja no ho esperes, excavador callat, apareixen relacions noves: la sonoritat s’exalta, sorgeixen secrets adormits, algú introdueix el que escolta en un espai de vibracions que suposa una participació física simultània a l’adhesió mental.

Cada mot esdevé un senyal.

Estic dins aquesta temperatura tòrrida i fresca, suadora i mòrbida, paradoxal, del canvi d’estació.

Aquesta bioquímica tardoral plena de metamorfosis, que barata de sorpreses a cada estona empesa pels vents, per meteors, per pujades i baixades de llums precipitats amb l’espectacle botànic de tota la vida: els pigments febrosos de les coloracions aposemàtiques de les fulles que serveixen per advertir d’un canvi es conjuminen amb el confeti  gloriós dels arbres caducifolis.

On cappares?

Faig el boca a boca a un planter esponerós d’esperances noves de trinca.

Practic una puntuació incessant devorada per les síncopes, les repeticions d’un mateix so, els silencis sobtats, les assonàncies i un returar prodigiós que fa treure foc i fum als mots acaronats, malmenats, escorxats, desgranats dins una sintaxi remenada, empesa, pastada fins que és mala de conèixer i en condicions de poder segregar ors invisibles.

Avanç per una trajectòria teixida de fixeses, d’inseguretats, d’exilis.

Hi ha aurores com aquesta d’avui sense ni un núvol, amb un cel de color blau fort i una llum terrosa amb una fragilitat tan extrema que em sembla que em faig trossos que no s’avenen ni s’encontren.

Un trèmolo avança d’algun lloc del cervell, però el buf tramuntaner inesperat em calfreda entre plecs il·limitats d’una llengua que canta i que pren en càrrega l’inesperat del món.

Veig a les clares que poetar és fer créixer aquesta vida multiplicada, que no té aturall.

Però record mestre Samuel Beckett: El silenci és la nostra llengua materna.

Puc assegurar que m’han despert de bon de veres les humils flors grogues de l’Stergenia lutea, narcisos que apareixen com un far de la tardor al llarg del caminal des de fa segles.

Aprenc sempre seguit a admirar l’espectacle de les coses minúscules on la bellesa del món es precisa.

Breus imatges –la lluentor d’una fulla seca, el brunzir de l’abella a l’heura, les ones dels peixos de colors a la font, el crit triomfal del paó, la lentitud serena de la tortuga en el sementer, el vent que canta entre les branques dels ailants, aquest mosquit que em pica i em fa una fava…–, que són incorporacions, encarnacions de la natura en el nostre cos, en el cos del nostre esperit, multitud de formes de sentir el món, d’inventar-lo.

L’atenció extrema i benèvola dels detalls fa que abans de res xucli els mots, els passi pel vel del paladar i per la polpa de la llengua, els mossegui amb tendror, els ensalivi a voler per veure com canvien de gust i després els escupi damunt la pàgina blanca.

Portador del crit que ha esquerdat l’univers.

Posador d’enigmes que són càrregues de profunditat.

Faig esforços per fer lloc a les úniques coses, vistes, sentides i considerades com essencials seguint l’alta saviesa dels mestres d’Orient antics: el perfum lleuger del gessamí o aquell vol ordenat d’un esbart de tudons.

I el desgast interior?

Rompre en mil bocins aquesta coartada mediocre!

I tornar permeable a certs moments privilegiats en què les aparences s’esqueixen, obrir-me de pinte en ample als signes efímers d’un paradís dispersat sobre la terra.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: