14.09.2024 - 21:40
|
Actualització: 15.09.2024 - 11:22
Enverinat de tendreses dins un silenci vast podia beure aquella glotonia d’olors que en un panorama lent m’enrevoltaven: la sentor d’era plena de garbes cilíndriques, les aromes fortes de vidiella i de fonoll, l’enlairador perfum de pluja fresca damunt la terra de call vermell, la respiració lluent dels primers meteors.
Una suavitat incomparable em pujava per les cames, em reblania els braços i a poc a poc s’emparava de tot el cos amb el cap que s’omplia, quasi sense témer-me’n, d’una pau que es vessava amb lentitud i em feia contemplar darrere els vidres gropallosos la baixada de la llum entre uns núvols acarabassats amb gleves d’una sang d’aquarel·la tremolosa que em deixaven l’esperit estormiat com si penetràs en una selva desconeguda i plàcida.
Tenc idees que no són alguna cosa purament intel·lectual, sinó alguna cosa intel·lectual entremesclada amb l’emocional. El relat més que l’assaig deixa que aquestes idees ressonin. Perquè pot esser més poderosa l’encarnació que l’expressió d’aquests pensaments.
Dins l’atmosfera de fragilitat en què em trob assumesc les perplexitats pròpies i m’inclín cap a una barreja dels ideals de bellesa i sensualitat dels grecs i d’un franciscanisme senzill d’estar per casa. Al fet de pensar li opòs la sensació de ser, al raciocini el fet d’aconseguir forjar el cos del mot.
Com puc demostrar la solidesa de les paraules?
Com puc fer aquestes proves d’ordre moral per saber la fermesa dels mots i que no se m’esflorin amb un no-res?
Com puc entendre el món d’ara mateix?
Com el puc examinar?
Com el puc resistir?
Com el puc transformar?
Com el puc guarir per eixarm?
Torn a les fruites novelles de la tardor imminent per tocar amb paciència de pinzell minuciós les palpitacions d’aquella natura morta que m’enlluerna de vivor damunt la taula de marbre vermellós amb les vetes com un esbart de rius que el travessen.
Si et pogués dir com alenen les grosses codonyes daurades, que si no vas viu et trenquen el bocí, i també et flairen l’alè dins la fregadissa aspra quan corren pel paladar exhaust de desig.
No deixis de cantó els murtons, aquestes baies blavoses, aromàtiques i plenes d’un sabor feréstec. Vés viu amb el baume de les garlandes de murtra amb què s’adornaven els cabells les dones públiques antigues. I tira les branques murtrals al sòl de la porta de casa perquè tothom sàpiga que fas festa grossa davall l’enramada del corral.
Vés als nuosos arbres petits que fan les nesples que duràs tot d’una a les golfes, entreombres, i les posaràs damunt palla perquè a poc a poc madurin i puguis xuclar l’ambrosia que les umpl.
Sense fer soroll, i amb molta cura perquè les branques espinen, agafa les atzeroles grogoses, aquestes pometes amb dos pinyols que amb el seu gust dolç-aspre et duran feixos de records a rompre.
Ja som dins el cor del vespre de les darreries d’estiu molt lluminós, càlid i clar; puc veure la resplendor nítida de pòrfir flamejant de porpres i així faré de la boca cul com ara plouen gínjols que rosec amb fruïció completa de golafre.
Alguna cosa s’esllavissa entre ratlla i ratlla, entre una paraula i una altra paraula, i es fa fugissera.
Escriure és descompartir límits.
La tarda es gasta en esplendors.
Escriure és encegar-se d’enlluernaments.
Una insurrecció de taques vermellejants envaeix l’escrit i el deixa fet malbé.
Escriure és pouar el sil·labeig terrícola i remot dels llavis dels humils.
Surt a la terrassa damunt el planeta, sent el cant de l’alosa i respir fondo.
Escriure és despertar el mot perquè somogui la llum deixada darrere el teló dels conceptes.
Per les tenasses de les torrenteres suren bimbolles de vidre que dins la seva rodona superfície empresonen la nit que arriba a les totes i fan que l’atmosfera sigui un moviment de colors en una confusió que atrona.
Còncava i enfosquida la volta celeste acull l’empelt de cada mot que perd la salvatgia ingènita i es converteix amb llevat de la inviolada recepta que no sap ningú.
No me’n podia avenir d’aquells esplets de fruits saborosos que pasturaven pel poema com si no res.
No me’n podia avenir!
Ed è subito sera, gràcies, Salvatore Quasimodo!
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
