Aquest matí m’ha despert la calitja amarada d’aquestes boires plenes a voler d’arena sahariana en suspensió que amaguen les coses, els paisatges i les vides i donen a l’aire un to d’un groc malaltís i ofegador.

I aquesta pols es deposita, quasi sense témer-nos-en, damunt les cases i els animals, damunt els arbres i les muntanyes, damunt els cotxes i les fàbriques, damunt les armes i els assassinats, damunt els pobles i les escoles, damunt les guerres i les injustícies, damunt els hotels, les ciutats i la mar i, sobretot, sobretot,  damunt els humans que pantaixen com si haguessin de fer el bategot i no saben per què.

No veus també com cau la pols damunt les paraules que a poc a poc emmalalteixen i perden els seus noms i els seus sentits?

La pols significa silenci, abandonament i destrucció.

La pols és una pandèmia d’embrutiment incontenible que fa que l’escriptura s’enfonsi en unes arenes movedisses que ho engoleixen tot, els records, l’existència, el futur.

Les tempestes de pols travessen els somnis i els sentits. S’arremolinen per viatges inacabables fins  que cauen damunt totes bandes i penetren en els intersticis més diminuts per fer malbé moviments, alens i vides, atrofiar la memòria i esborrar els noms.

Contra aquesta erosió que fa desaparèixer la transparència i la diafanitat de les coses teixesc una forma similar a la de la memòria, faig d’aquell reliquiari d’empremtes opaques un món novell insospitat, mobilitz la imaginació i la sensibilitat per encendre una claror irresistiblement paradisíaca, flexibilitz la llengua dibuixant tota casta de meandres sintàctics i densitats verbals, tens els mots i les seves nominacions per reviscolar-los fins que alenin i cantin, fund una ètica de la miniatura, del no-res, de l’inadvertit, i faig zim-zam a poc a poc en una ziga-zaga en què es juxtaposen veus, imatges i temps.

Hi ha un infinit en totes les coses fins i tot en les més petites i vulgars.

Darrere aquesta invasió de pols sorgirà matèria d’alba si sé sargir amb bones, si tenc la paciència necessària per engendrar llum alliberadora, si sé entrar en ressonància i eixamplar-me en totes direccions, si netej les diccions amb exercicis de creactivitat, si puc arribar a l’intacte quan res no ha servit encara i revenen els noms, els sentits, les fesomies, les paraules, la saviesa fulgurant i tots els paranys.

Contra la desmemòria i amb coratge cívic aprendre que no regressam mai, no tornam mai, no revenim mai.

I tant revenits com estam, he pensat de sobte.

No reinterpret els esdeveniments, convoc ecos per sentir-los.

Som contemporani, prenc distàncies amb relació al present.

Som contemporani, prenc distàncies amb relació a mi mateix.

Som contemporani, som un subjecte escindit, visc dins la inquietud constant de mi, del meu passat i del meu futur; un subjecte que té dificultats per estar segur; un subjecte perpetualment en procés d’inventar-se.

Puc trobar diamants davall aquestes capes de pols?

Sí, n’estic segur, davall la superfície del quotidià emergeix el sentit profund dels dies.

Aconseguiré prendre el pols del meu temps?

Ser contemporani no és percebre les clarors sinó les obscuritats de l’ara i l’aquí, rebre a la fesomia el cop de biga de les tenebres del present.

Obr la finestra i les pólvores han desaparegut i el paisatge, com si fos nou de trinca, és d’una transparència extrema i sorprenent.

El món ordinari ha esdevingut mediador d’una altra visió certa i amagada.

Puc assegurar que les realitats del polsim groc ennuegador i sobretot les seves metàfores duríssimes reflecteixen els meus trasbalsos fondos per la lletra i la natura, els d’un humà ultrapassat per les seves regions conflictives.

Tot això que he escrit és de bon de veres.