No ho sents?

Hi ha entrellaçaments quàntics entre les esquelles de les ovelles dins el rostollar i els sons de Matana Roberts al pick-up.

La fragmentació és el meu aire.

La càrrega del temps es passeja remorosa i gràcil damunt els pàmpols esponerosos d’aquesta vinya que amb un no-res s’ha vestit de creació.

La fàbrica de la naturalesa i del record fa via dins els esbarzers que tapen la paret seca i encenen la collita de mores dins un senalló de vímet a l’ombra dels anys i de la memòria de l’amiga amb la boca alegre i les mans esgarrinxades que ja no hi és.

El fonoll m’aroma el principi d’aquest passeig de lletres confesses que em fan descobrir vincles insospitats entre les coses rutinàries i per una xarxa de lligams enigmàtics m’acosten l’enfora i aconsegueixen que trobi l’arrel de present en cada fet passat.

Hem d’aprendre a sentir-ho tot quan puguem: la veu de Matana arrossegant les erres, el coll tort de la flor del cactus que ahir era tota esplendor, el raïm ple de floretineues del marfull, el banyariquer, cap baix cul alt, mort de calor en mig del camí, el bleix afadigat d’una papallona fent xuclamel, aquesta claror torrada del capaltard que s’aferra damunt tot l’humà i no humà.

Massa renou, massa bla-bla-bla, massa mots per poca cosa, massa clixés, massa demagògia política, massa literatura dolenta, massa desig de mort, massa gent que va de sobrada, massa agitació per no res, massa relacions frígides, massa deliris per tapar crims, massa diluvi de feixisme.

On són els textos que quan els llegeixes des de la primera mirada et donen el gust d’una originalitat immediata, d’una abraçada nova?

On són els poemes en què els mots són com a estàtues petites en tres dimensions, vibrants, musiquers i, alhora, dramàtics i crítics?

On són les narracions en què les frases et fan la sensació d’un relleu màgic, un viatge a l’inconegut quotidià,  una invasió de qualitats, un acte sensual?

On són els recursos infinits de l’espessor de les coses retornats pels recursos infinits de l’espessor semàntica dels mots?

Qui s’interessa per un ametlerar mig sec malalt de Xilella, per un cel ple de calitja  groga d’arena del Sàhara, per l’art d’una conversació plena de detalls, records, precisions històriques, anècdotes significatives, plers de la intel·ligència i del saber dir, per lluitar en el camp de la llum contra l’obscurantisme d’uns necromilionaris que ens volen dur a la barbàrie per salvar els seus privilegis?

Per què tenim uns punts de vista tan endurits?

Per què vivim dins la parcialitat obsessiva?

Per què practicam la discussió inútil?

Per què tenim por de la perspectiva?

Per què ens refugiam dins l’irracional?

Per què no veim que la saviesa assaboreix els colors?

I la ressonància va més enllà de la paraula.

La biblioteca plena de boira s’obri a les músiques verbals, sense preocupacions ni impediments visuals l’alè s’allibera, cal superar les nostres pantalles i viure dins l’obert.

Mira, aquestes traces són embegudes pel silenci…

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: