29.06.2024 - 21:40
|
Actualització: 29.06.2024 - 21:47
No sé com amb aquesta basca tòrrida pogueren arribar un feix de paraules fins a la meva estimada ploma montblanc-meisterstück núm. 149: som incapaç de fer una citació que no sigui amb els meus propis mots, quisvulla que sigui que els hagi escrit.
La saliva m’abandonava de per dins.
Hi havia un roquissar amarat de salabror i un corb marí que s’enlairava damunt les ones violentes d’aquell capaltard.
La nit l’engolí.
Com va ser que cop en sec em vingueren a les mans les paraules de l’amic Lluís Izquierdo quan em parlava fa mil anys en un baret de Portaferrissa de Franz Kafka?
Atent al cor dels humans i al seu propi com a camp d’experimentació, el do extraordinari de Kafka és la capacitat de sintonitzar amb el procés col·lectiu a través d’una subjectivitat portada a l’extrem.
Amb els ulls fits en una copinya esculpida a la roca pels temps històrics sentia que hauria pogut demanar a la petxina quan era viva dins l’aigua de mar quina era la seva meta, i hauria pogut contestar: no ho sé, senzillament lluny d’aquí, sempre lluny d’aquí.
Seria l’inaccessible el meu horitzó?
Les gleves d’aquesta pregunta no em deixaven respirar.
No t’aturis de cessar la paraula, mormolava l’humus del bosquet quan m’hi afuava cercant consol.
Allà, entre pins, mates i cantera d’ocellons, va tornar amb tírria l’aire feixuc i vaig enfonsar la cara sencera en terra, en podridura, en aromes de finals, en tots els renous de la descomposició de les fulles, de les besades, dels verms, dels ritmes, dels insectes, dels mots, de les carícies, de les sabes, de les butzetes i dels clarobscurs d’un foravila sec.
Ho saps a la mala, hi ha besllums tot al llarg del camí i el camí és inacabable.
¿Serà una proesa dels mots aquesta ferida íntima que intentes guarir malconhortat, encalçant els límits propis, fent-los córrer a les totes, atupant-los sense compassió?
Sent que la meva mà dreta que m’escriu també pensa amb una mescladissa de fragilitat i determinació mentre cova un foc invisible.
El quadre d’una humanitat precària, fragmentada, infeliç, aïllada, problemàtica, escorxada i trista em persegueix per totes bandes.
Què hi tenc, a dins la boca?
Millor que no em toqueu, estic ple d’electricitats.
No sents aquest silenci fort que envolta les paraules?
No veus que cada dia tens cartes noves de trinca?
No comprens que no és complicat escriure, basta que donis cada segon de la teva vida?
No et tems d’aquest espai net de mots que esgarrones, que fas córrer a voler, per on se t’escapen flors i fems alhora?
No entens que només puc dir allò que em fas dir i que la frase més tendre s’ha d’escriure amb la destral?
No t’has adonat que cal parar-hi l’oïda al pou on ressonen els ecos de l’infinit tostemps, sense aturall, com una mala cosa?
No sondeges el cor de les nafres fins que comprens que tots els nostres espectacles es fan damunt una tomba?
No t’han dit mil i una vegades que els vells són llibres sants de carn i os?
No acarones cada punt de lletra com si fos la feina d’una brodadora que pinta la tela tensa dins la rodona del tambor amb els sons més eixordadors de l’atzar i de la necessitat?
No baves, nuvolferit, set de vida?
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
