27.07.2024 - 21:40
|
Actualització: 27.07.2024 - 21:51
Repeteixes com un orat la mateixa cançó.
La recites, la taral·laleges, la mormoles, la regires, la xiuxiueges, la refiles, la xiscles, la fraseges, la calles, la beles i la cantes fins que tens alè.
Ça i lla hi ha festes galants a les clarianes dels boscs d’alzines plens d’una llum negra de Soulages, a banda i banda passadissos de desembaràs il·luminats per bombetes amb un fil de coure de pocs watts deixen l’aire entitat de calfreds, reclòs en una grogor de capaltard afín al centre de la font que no raja un Amor devuitesc amb una cama trencada, escampadissa de teuladers dins un drago florit i, psssst!, psssst!, per un carrer angost ressonen apagades les passes d’un vianant com un murmuri de fulles caigudes en un temporal urgent.
No t’agradaria que començàs així aquesta carta d’un comiat curt però ben amarat d’absències en què et contaria els besllums que em creixen dins els dits que empenyen la Mont-Blanc a la velocitat de l’ànsia?
L’escriptura és un palau de passarel·les que travessen clapes de llum vermella, gesticulacions immòbils, daltabaixos oscats, llenques de foscúria, una teringa de núvols morats que s’esvaneixen, les veus melodioses d’aquelles donasses que caminen de puntetes pels senderols que no duen enlloc, l’ossada d’un bastidor on la figura al contrallum d’un coper d’ambrosia sil·labeja profecies confuses i embolicant aquest laberint de carrerons i dreceres el fons fúlgid del mar és un tapís verdós i blavenc que amaga dins els seus sargits peixos neònics.
M’agradaria inventar tècniques noves per poder escampar aquestes visions que no em deixen viure, que m’escanyen, que m’enlairen, que em torturen, que em captiven, que em fan mal i que, ben comptades vegades, em donen unes ratlles d’alegries menudeues com aquestes roses de pitiminí que han aparegut com un misteri en una drecera del jardí i que m’han fet plorar.
La font del text és l’imprevist encara que hi ha mots que se’m claven i se m’imposen com una evidència. Em col·loc amb aptitud d’acollir la sorpresa, l’impromptu, l’impuls carregat d’immediatesa.
El viatge en què l’escriptura se reinventa en la correntia de la seva espontaneïtat, en l’esclat dels seus traços.
És crit en desfici, en moviment, en plena gestació!
Vull copsar en l’instant el mandat d’allò que no esper.
Vagareig a qualsevol cosa que m’aporti suggestions a la imaginació verbal, que descompartesqui límits, allò que s’esmuny entre ratlla i ratlla.
Rellanç els mots en totes direccions perquè s’entrellacin i s’espatllin l’un cap a l’altre, mutualment, dins un joc novell amb el buit, la bellesa i la broma i en una collita de la fortuïtat: remenar les cartes, fer una escola de llibertins.
L’espai és afrontat per una lletra angoixada que corr en tots els sentits a la recerca de sentit.
Els metges m’han prohibit carregar records i objectes pesats i això m’ha entretingut una cosa de no dir.
I ja em veig palpador de bell nou per veure-hi, ensopegant a cada línia cal·ligràfica, acollint les imatges per abandonar-les tot d’una amb la impossibilitat de renunciar als seus prodigis, returant de mala manera com si no fos tot quan intent reproduir els camins laboriosos de la dicció poètica i avançant amb el bastó de la incertesa com a guia.
Que us agrada el fester d’aquesta lletra de comiat?
La carta sembla feta per embullar la troca quan la meva intenció era la contrària: desplegar i repensar les fonts, els accidents i les sinuositats de la meva pròpia veu perquè el lector pogués entendre aquestes forces anònimes que em travessen, m’estamenegen i m’enlairen, que em fan excavar sense aturall.
No sé com anomenar la matèria del comiat, aquesta, tan versàtil, tan àrdua, tan feixuga; fugint del visible un vent antic d’adeus fa unes ones gris brillants que inventen feridores llunyanies, albiraria la fortor de la carnada d’aquest edifici verbal, ensumaria la pudor de verdet sec que ha gravat a la pell el canaló del temps, calcaria les oscil·lacions de la tristesa viva que empeny qualsevol final perquè fossin recordades sempre quan només queden els tremolors del tacte d’un mocador que s’esfilagassa entre les espires de la separació.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
