20.04.2024 - 21:40
|
Actualització: 20.04.2024 - 21:47
Voldria agafar totes les meves covardies, els meus deliris, les meves solituds, els meus abandons, els meus fracassos i les meves febleses com si fossin armes de combat.
I llançar-les a l’assalt del no-res d’aquest blanc de la pàgina.
M’enamoren aquestes formes breus sense desenvolupament on tot es converteix en esquema i suggestió.
Simples mosaics de trencadís lleugers i exquisits fets amb una pluralitat d’estils i un catàleg d’estètiques diverses.
Envitricollament i senzillesa es donen la llengua.
Simplicitat descarnada i una llibertat intensa marquen els camins de la claredat per un cantó i el sentit de l’el·lipsi per l’altre.
Una potència radical del tret que és subjacent a la mateixa gravetat.
Aquest art de la tensió i del llamp, viu com la fletxa d’un raig làser amb la seva capacitat de visió que arriba al més abscòndit de l’esperit.
Voldria conrear sempre aquest art dels petits no-resos, travessant amb una elegància discreta abismes de dolor als quals no vull donar la importància que no mereixen, però utilitzant aquesta forma d’escriure com una empremta singular.
Petits no-resos vasts com a fondals quan evoc en visionari instants aleatoris i fugaços.
Cal reinventar sempre seguit l’art de l’instant!
Rastrejar l’indicible: l’emoció encara intacta provocada per infinitesimals observacions arrabassades a un element del paisatge (l’acaramullament de núvols blancs en un cel daurat), a un renou (la corriola xiscladora del pou del corral de cal padrí), a un clima (la sequera del sementer amb les herbes esgrogueïdes i colltortes de set); tot un conjunt d’imatges i de sensacions guspirejants les unes més que les altres, inconcluses.
Esferes xineses dins esferes xineses, somnis dins somnis que es ramifiquen i es multipliquen, fractals damunt fractals que formen crestes inacabables, metamorfosis dins metamorfosis que no s’esgoten mai.
Aquesta poca cosa dels petits no-resos té molt de camins, dreceres, pujades, capavallades, volts i revolts, costes, rosts, roters, i mil i un accidents, paranys o perills per arribar-hi, però alhora és tan senzilla l’orientació que pot cabre en un consell simple: has de viure cada moment de la teva vida vivint-lo amb plenitud, sencer, complet. Ha de pensar: “ara menj pa amb tomàtiga fregada, ara som dins una garriga vorera de mar, ara escric un correu”, i alhora has de pensar que el pa amb tomàtiga fregada, la garriga vorera de mar i l’escriptura d’un correu són tan irreals com tu i els teus pensaments.
Cal fer un exercici continu de la irrealitat de tot!
Anam cecs de realitat!
Cal esborrar el gegantisme del subjecte. Dir es pensa, es sofreix, es gaudeix com qui diu “plou”. Quan deim “plou” no pensam que la pluja exerceixi una acció o succeeixi alguna cosa com quan deim fa calor, fa fred i evitam el subjecte.
Això ho he après de Ramon Llull, de Teresa de Jesús, de Juan de la Cruz, de Buda, de Hume, de Schopenhauer, de Borges, d’una gentada. Tenc uns molt bons mestres particulars.
Amb paraules diferents vaig aprendre que la banalitat i la pobresa del no-res s’unia al tot del món i em feien accedir als grans secrets.
De vegades basten uns pocs mots, algunes línies atrapades sobre l’albirament per penetrar en els enigmes il·limitats, evocar, commoure, fer vibrar la clau.
Cal pouar els impulsos interiors, les fonts vives, els cops lluny de tota lògica per trobar que alguna cosa d’inaugural que s’imposa de sobte torna evident la petita veritat d’unes observacions que lluen amb la impudència del llenguallarg.
El tret precís s’afanya amb una exactesa de gravat mentre que s’estén com una aquarel·la, en unes frases plenes d’una forma de pensament ètic que tenen la claror nítida dels textos morals de l’edat clàssica.
Colpejades com aforismes i al mateix temps fresques com a brolladors aquestes frases duen la clarividència d’aquell que ha travessat amb tota discreció les rossegueres dels dolors i els abismes de la solitud i sap consolar-se en la vessa, les festes, les gateres, l’amistat i la poesia.
Les Petits Riens eren aquestes peces fràgils que a 22 anys, el 1778, va crear Mozart plenes d’una desimboltura desarmant i d’una lleugeresa i abundància de notes inaudites plenes de fulguracions i de prodigis.
No-resos: formes de felicitat literària o musical.
Breus esclats de vida eterns, i encara un poc més.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
