04.01.2025 - 21:40
El desencís és sempre a l’ombra de les meves paraules.
Aquesta llengua que practic és sorda a allò que diu.
Més enllà de les pressions brusques de la tristesa inesperada, més enllà dels estats de sofriment que l’absència o la ferida desencadenen, quan tenc dèficits de gratificacions afectives, experiment instants singulars, moments curiosos, d’èxtasi de carència que s’acompanyen d’una impressió de dessecament.
Descobresc de cop que visc dins una tal lucidesa que tot allò que m’envolta, fins i tot la remor terrena, botànica i animal que s’aixeca amb la sortida d’aquest sol amagat entre la boira anticiclònica, són exageracions, miratges, amenaces tan perilloses com incomprensibles.
M’entusiasma aquesta sensació d’antifaç que es desferma, de cabestrell que es retira, de cucales que cauen.
Destravat i dissolut.
Amb el sensorial darrere el sentit.
Amb la calfredor de la nuesa de totes les coses.
El 17 de febrer de 1600, el cos del savi, de l’home de lletres, Giordano Bruno, és una flama en el Campo de’Fiori de Roma.
Sacrificat per demostrar que la història humana no ocupa el centre del temps.
Perquè la Terra deixa de ser el pivot cosmològic de l’univers.
Així comences aquest primer quart de segle XXI?
Sí, acompanyat també, tan bé (ai las, estimat Blai Bonet!) de Le Rochefoucauld quan li escriu a Madame Sablé amb la seva llengua calcinada i ardent: “Hi ha gent que no hauria estat mai enamorada si no haguessin sentit parlar d’amor.”
I afegeix: “Tot és fat quan has sentit l’amor.”
Pedres de fona són aquests fragments que avui, entre una humitat bromosa que no em deixa ni veure’m a mi mateix, com si fos un bergant polissó, estoig a la cintura abans de pujar als arbres i trasbalsar els ocells.
Past un milfulls de no-resos perquè estovin i exhalin una música abandonada fa temps i roses.
Som dins el paisatge.
Som paisatge: som terra, som herba, som núvol, som mar, som sementer, som boira, som banyarriquer, som alzina, som cabrit, som peix, som deixant, som moneia, som…
El paisatge és esperit.
L’esperit, a través de l’alè, és paisatge.
No ho he repetit mil i una vegades?
No ho he de repetir mil i una vegades més?
El meu cos pretén habitar aquest món, però quan viu de bon de veres és en el paper, aquest paper que espera beure tinta.
Tot ve del tret, del ball de les línies de la meva escriptura que desvetlen l’infinit de les metamorfosis i la seva alegria estranya.
El seu batec vital.
La mà que escriu és esquiva com el món, però assenyala en una visió instantània que no acaba, i malgrat que el seu puny sia buit, deixa veure l’essencial.
Tot això són notes d’una conversa amb Mestre Shitao, un dels més grans pintors xinesos. Pintor vol dir aquí, indissolublement, poeta, místic i pensador.
No mires una de les seves pintures: la respires, l’escoltes, la beus, la toques, la llegeixes, la fas créixer dins tu mateix i l’habites cada instant.
Tots els sentits són convocats en un sobrevol i en una precisió que brolla llibertat.
La seva feina es nodreix d’una meditació lenta i inacabable i una execució llampegant.
Immobilitat i rapidesa: la clau.
Un saber elèctric!
Shitao és un creador d’epifanies, aquests fragments oberts de realitat que resten enigmàtics perquè manlleven a diversos temps i a diversos espais, alhora, la seva potència d’aparició.
Una experiència interior que ve de l’exterior.
Un home que viu en el cor de les coses.
I la seva obra produeix allò que l’escrit voldria fer: xocs de presència.
Una barca, una cabana perduda, una ona, una silueta, un camí, una branca florida, un penya-segat, uns bambús…
Voldria que les meves frases palpassin en l’aire.
Fer proves tostemps amb els mots, cercar un catàleg de tons de la tradició que fessin modernitat.
Aturar-me i reprendre sense aturall, travessar l’atmosfera de les paraules i acaronar la seva substància, tocar i fer voltar i voleiar els fonemes, les síl·labes, les lletres, els ecos de la dicció; clavar-me les frases, refer-les, trencar-les, picapedrar-les per tots els cantons, per totes les articulacions, per totes les seves pèrdues, picadissar-les, esclafar-les, ressembrar-les, laminar-les, fruitar-les, polvoritzar-les, empeltar-les i esforçar-me a reconèixer les significacions vives.
No llegesquis paraules mudes, encalça ressonàncies.
Cerc l’impossible.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
