Aprenc a observar tostemps.

L’orella, l’ull, la respiració, els reflexos, els sentits de l’objectiu, el contacte, tot això s’educa.

Vull tallar un cabell amb un raor.

I, també, voldria escriure damunt el tall del raor.

Sobre el tall de la raó?

Tota línia, fins i tot la més enrevessada, ha d’acabar com un cabell tallat net.

Malgrat que la violència ataca per totes bandes i el dolor i la mort m’encerclen no vull desviar l’atenció d’aquest dia tan clar, ventós i gelat, de la verdor fulgurant de les molses que trepig, de les resplendors d’uns pètals de llevamans que ploren rosada o de la qualitat del tacte d’una carícia furtiva.

Tot el que puc assolir a l’existència és un punt de vista.

Amb el meu isolament no toc cada cop més que el singular com a singular.

No vaig al temps històric més que per defensar el lloc de la meva experiència pròpia i no per lloar un temps col·lectiu imaginari.

En l’escrit de la meva petita història trob el perquè de la meva escriguera i la prova eficaç de la meva llibertat amb les qualitats de l’estil com a arma.

L’escriptura i la llibertat són de la mateixa substància, no ho sabies?

Sé, des de fa estona, que tots els escriptors lúcids descriuen un combat. El combat amb la bestiesa eterna, amb la història, amb la família, amb la raó, amb la follia, amb la prohibició, amb les forces negres, amb els diners, amb si mateixos, amb els avantpassats, amb els assassins de tota condició, amb els homes, amb les dones, amb els amics, amb les religions, amb les guerres, amb les inquisicions, amb el políticament correcte, amb els mitjans de descomunicació, amb l’estupidesa pandèmica, amb les xarxes asocials, amb les plataformes del capital, amb els polítics, amb els predicadors i, abans de res i primer de tot, un combat amb els mots i les frases.

Visc en un estat d’insurrecció constant.

Dins el canvi d’any m’ataca aquesta angoixa que Vladimir Jankélévitch qualificava “d’infinitament tènue” i la definia com “el vertigen de l’humà davant l’instant”.

Em sent dins la geometria de l’abisme.

Contra aquest mal que arrossega tota casta de símptomes desagradables, oblits, pors immotivades, incapacitat d’afrontar els problemes domèstics, el temor bategant del fracàs, una manca d’atenció i una distracció perillosa tant a la feina com al volant, com en les relacions privades, una consciència tremolosa que les coses passen i no s’ha viscut, tot allò que enverina la vida i que fa feixuc el temps, m’aferr a la lleugeresa.

Lleugeresa que em permet tastar els colors del món i escoltar-lo, que dóna relleu i sentit al quotidià, que converteix la vida en alguna cosa digna de ser viscuda amb el fervor en punt, que forja el caràcter, que exercita la voluntat i que em prepara per a les metamorfosis.

Sé que l’angoixa pot ser el trampolí de les meves transformacions com si fos un personatge que palpa, que deambula, que vaga a la recerca, que coneix la crisi i l’ambivalència, que sap que hi ha signes de l’odi que són signes d’amor i que el mot allunyat pot semblar el més pròxim.

La meva primera angoixa és escriure, un art de la convulsió amarada d’electricitats, una barricada contra la ignorància i la barbàrie; un text en què cada mot està en situació, en què tots els subjectes són dempeus i el ritme ho iguala tot des que el detall ha esdevingut una ciència: un art del detall.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: