Aquesta tardor, dolça i rovellada, quan el jardí sembla una fulla morta que no acaba mai de caure, escrivia al meu quadern de notes frases fora del temps, dels esdeveniments, de la vida convulsa i escorxada de cada dia per intentar fer exercicis d’una serenitat perduda que creia que la lletra cal·ligràfica em podria ajudar a trobar com si fos la meva brúixola per un esser molt desorientat.

Escric en espiral, retorç, varii, prolifer, pràctic aquesta loquacitat que prové de l’alegria de fer girar d’una forma sempre nova la mateixa cosa.

Acceptava el món, a partir d’ara, i havia renunciat a transformar-lo.

No volia que els aires de l’època entrassin en els meus textos.

Si parl d’una forma diversa de mi mateix, és que em mir d’una forma diversa. Totes les contrarietats es troben en mi segons qualque gir, i d’alguna manera: vergonyós, insolent, cast, luxuriós, xerraire, taciturn, laboriós, delicat, enginyós, atordit, bondadós, mentider, veraç, docte, ignorant i liberal, i avar i pròdig. Vols reduir aquest remolí a una identitat estable? Error.

Havia bastit un blindatge potent contra les notícies, les informacions, els missatges, les xarxes asocials, el bla-bla-bla que m’atacava per totes bandes, que volia contaminar-me amb la seva estupidesa i banalitat, i havia aconseguit una certa pau com un redol de descans entre dues batalles quan els enemics beuen cervesa plegats i brinden per la vida i per l’amort.

No cercava cap mestre sinó només un amic perquè em fes companyia.

Sabia que l’amor és el més fondo de tots els lligams.

Tenia estratègies defensives personals: fer un herbari, estudiar la vida dels insectes, dedicar-me a la lectura intensiva, als somnis. Brodar detallades descripcions de fulles i flors o dels coleòpters que m’envoltaven era una feina voluptuosa que m’entretenia i m’ajudava en la invenció fantàstica pròxima al gran Novalis quan deia: “Nosaltres somiam el món i ens és necessari somiar més intensament quan això esdevé necessari.”

En els escriptors que estim sempre hi ha un moment en què una frase o un mot dóna cop en sec una tonalitat a la música, un sentit a la història de la seva contarella.

Em sent un Men in dark times –un home en temps foscs, segons la fórmula de Hannah Arendt, un individu qualsevol que no s’atura de fer una protesta ininterrompuda de la consciència humanista davant els crims de la història.

Qui diu menys, diu més!

En el fons tot és molt simple: he estudiat el mal que m’ha ensenyat el bé, i la mentida que m’ha ensenyat la veritat.

I voldria poder dir com mestre Claudel aquests darrers mots abans de la mort: Deixau-me sol, no tenc por!

Saps allò que aquest vertader subversiu que era l’amic Claudel va fer gravar damunt la pedra tombal?

Aquí reposen les restes i la semença de Paul Claudel.

Quins collons, sacs de semença, tenia aquest home que declarava que la seva pàtria era el desordre i l’enrenou, la sinuositat i el desviament.

Són aquestes frases alertes crítiques de seguretat dins la podridura general feta de l’explotació i l’assassinat dels humils, dels innocents i dels pobres?

Tot per aquí és cru, abrupte, salvatge, lluminós.

Ell, C. P., m’havia deixat camins amb bitllets petits a les voreres que em podien ajudar a mirar: viure en algun indret és bell quan l’ànima és a un altre lloc. A la ciutat, quan somiam el camp, al camp, quan somiam la ciutat. A tot arreu quan somiam el mar.

Quan veia els caminals bruts de fullaca negrosa i pudenta que la humitat de la pluja havia esclafat en caramulls asimètrics arreu arreu em semblava trobar-me en una gran venda d’ocasions perdudes.

Hi havia a qualque lloc un turó abandonat.

L’escriptura esdevenia un jardí d’aclimatació.

Ell gargotejava, amb la seva agudesa, mots alats: mirau, escoltau, sentiu el que té lloc en la intensa profunditat de la paraula.

No veis que aquestes línies, fins i tot en la seva puntuació, enclouen nombrosos misteris?

Seguesc escrivint damunt la plagueta d’aquesta herba verda del sementer que estim tant, i pos les comes i els punts amb els terrossos vermellencs.

Contra la bestiesa i la dolentia cal recordar que tots els que ho semblen són imbècils, més la meitat dels que no ho semblen.

No basta comprendre, cal també endevinar.

Què cal fer? Passar gust, lentament; actuar, de pressa!

Sé que hi ha instants com ara mateix en què les coses es posen a bategar davant els meus ulls astorats amb els moviments lentíssims d’unes ones en totes direccions que sembla que no s’acabaran mai.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: